Sanitat, immigració i barreres lingüístiques (II)

Sid Ahmed Baba El Hebli, mediador cultural i coordinador del projecte «Mediadors interculturals» als centres sanitaris de Lleida i comarques, Associació Família i Salut, Barcelona

«”Qui té llengua no es baralla” –dita popular africana.»

Últimament, l’arribada d’importants col·lectius d’immigrants està contribuint a transformar relativament l’aspecte cultural de Catalunya. Aquesta nova situació de multiculturalitat i diversitat lingüística planteja nous reptes a l’Administració catalana i als seus serveis públics en general, però més particularment al sector sanitari. Una premissa en aquest context seria buscar i/o crear les eines necessàries per tal de garantir una assistència sanitària digna i adequada en igualtat de condicions a tots aquests col·lectius tenint en compte les seves peculiaritats i diferències culturals.

En tota demanda, objectius o necessitats d’un immigrant hi ha un nexe comú: la barrera lingüística o dilema idiomàtic. D’aquí ve la necessitat de crear un pont de comunicació entre aquest i els diferents professionals, sobre tot per garantir el següent:

• Que l’immigrant no sigui privat de la interacció simbòlica amb els altres.
• Que li faciliti l’accés adequat als diferents serveis públics per a una òptima inclusió-integració a la societat d’acollida.
• Que li permeti expressar les seves inquietuds, dolences, creences, tradicions, costums i valors culturals.
• Que l’ajudi a entendre, i fer-se entendre facilitant un apropament mutu entre ell i els professionals sanitaris per tal de garantir una adequada assistència sense mals entesos i/o transgressions culturals.
• Que el doti de la informació/formació necessàries per fomentar la seva autonomia personal.

En aquest sentit, la implantació de la figura dels mediadors/es culturals en diversos centres sanitaris de Catalunya per donar resposta a aquests i altres interrogants i inquietuds per ambdues parts (immigrants i professionals) ha donat, i continua donant, resultats més que satisfactoris.