Llengua minoritària i integració a Letònia i als estats bàltics

Andrejs Veisbergs, professor del Departament de Lingüística Contrastiva, Traducció i Interpretació de la Facultat de Llengües Modernes, a la Universitat de Letònia

Durant el segle XX, els estats bàltics pateixen diverses ocupacions de les superpotències regionals, cosa que té com a conseqüència un gran canvi ètnic en la població. L’impacte més gran va ser causat per l’ocupació soviètica, que va durar 50 anys, va portar les nacions titulars a la ratlla de convertir-se en minoria (per exemple, els letons van passar del 77% al 1935 al 52% al 1989, i menys del 40% a la capital, Riga) i va imposar gradualment el rus com a llengua de comunicació.

Els immigrants que arribaven –militars, aparat soviètic, però també treballadors– no es van integrar culturalment ni lingüísticament. Amb la independència (1991) aquests processos van ser paralitzats i capgirats. La construcció de l’Estat, en el cas bàltic, implicava fortament elements de política lingüística. El tema de la llengua estava íntimament lligat amb la lleialtat política, i el tema de la ciutadania, com sempre havia estat abans, amb el nucli de la identitat nacional. Així, el letó tornava a guanyar el seu estatus com a llengua de l’Estat al 1988, en un dels primers passos cap a la independència. La primera «Llei sobre la llengua de l’Estat» va ser adoptada el 1989, encara sota el sistema soviètic. Quan hi va haver un cert canvi en la jerarquia lingüística i en la psicologia, es va adoptar una nova «Llei de la llengua oficial» (1999), que encara és vigent.

El coneixement del rus i del letó s’ha igualat –al voltant del 80% dels letons coneixen el rus i el 80% dels no-letons-russos coneixen el letó. La primera xifra s’ha mantingut més aviat estable, la segona, ha crescut des del 20% al 1990. En el procés de transformació hi ha hagut tres estadis: primer, posant el letó com a llengua de l’Estat, canviant i invertint el bilingüisme asimètric; segon, garantint drets per a les petites llengües minoritàries (assimilades pel rus), i tercer, liberalitzant el sistema lingüístic (i també la ciutadania), fent-lo gradualment més moderat, reforçant al mateix temps l’estatus de la llengua de l’Estat com a vehicle d’integració, convertint-la en llengua parcial d’educació per als no letons.

Els sondejos suggereixen que els principals motius per aprendre letó per als joves són el prestigi i les millors oportunitats laborals.

L’entrada dels estats bàltics a la UE el 2004 ha suposat una onada d’emigració –sobretot cap a Gran Bretanya i Irlanda (l’anglès és la llengua més coneguda a la regió bàltica). Els estonians van també a la lingüísticament pròxima Finlàndia. La immigració és encara insignificant, els moviments de demanda d’asil i els refugiats semblen evitar els estats bàltics. Encara amb un creixement econòmic d’un 10% anual, el tema de la mà d’obra està esdevenint important en la construcció naval, hotels, restaurants, construcció. Se suposa que els nous treballadors invitats i els immigrants arribaran sobretot de Rússia, Bielorússia i Ucraïna, ja que podrien trobar més fàcil adaptar-se a una àrea ex-URSS, on el coneixement del rus és encara alt. També la població, encara que generalment negativa cap als immigrants, considera aquests pobles de més fàcil integració. Tanmateix, tenen por de reforçar altra vegada la comunitat russòfona.

Els mecanismes per a la integració dels nous immigrants es duen a terme amb un sistema de tres nivells de competència lingüística per a diverses activitats professionals. El sistema es pot considerar molt liberal.