El valor de les llengües no dominants

François Grin, professor titular d’Economia de l’Escola de Traducció i Interpretació (ETI) a la Universitat de Ginebra, Suïssa, professor visitant a la Universitat de la Suïssa italiana a Lugano i subdirector de la Unitat de Recerca en Educació (SRED) del Departament d’Educació de Ginebra

«Les llengües no dominants són valuoses econòmicament; tanmateix, establir això requereix anar més enllà d'analogies seductores però, algunes vegades, enganyoses.»

Les llengües en general, algunes vegades llengües específiques o, alternativament, la diversitat lingüística, són sovint presentades com a portadores de valor econòmic, generalment sota etiquetes com «actius», tipus de «riquesa», o algun terme econòmic similar, la qual cosa implica que les llengües són «béns» en un sentit quasi econòmic.

La presentació comença valorant críticament aquesta noció en tres estadis successius. En primer lloc parlaré de l’enfocament estàndard «valor privat», que típicament indica un valor de mercat baix per a les llengües no dominants; a continuació, tractaré de la generalitzada, però últimament enganyosa analogia, que considera «la llengua com a moneda» destacant-ne la seva lògica inconsistència. En tercer lloc, m’endinsaré en els paradigmes contradictoris que han estat formulats específicament per justificar la política pública en favor de les llengües petites. Tractaré de manera una mica breu tres d’aquests paradigmes perquè possiblement són relativament més febles. Són:

• el de les llengües (incloent les petites) com a dipòsits de formes específiques d’experiència, cosa que pot tenir valor productiu;
• el de les llengües com a eines de desenvolupament econòmic;
• el de les llengües com a possibles canals per a l’estimulació econòmica regional.

Passaré després a un quart paradigma, que descansa en l’economia pública i explora les implicacions de considerar la llengua com a bé públic. En moltes maneres, sembla que ofereix un enfocament més sòlid per establir si, i fins a quin punt, llengües no dominants poden ser considerades com a portadores reals de valor en sentit econòmic.

Discutir aquest quart paradigma demana una exploració d’algunes nocions bàsiques d’economia pública, així com una incursió en la noció de «bé hiperpúblic», la qual, encara que útil, pot ser criticada com a inadequada per a una perspectiva exhaustiva en una avaluació de la llengua, particularment en el cas de llengües no dominants.

Tot i que la presentació se centra en les llengües minoritàries autòctones, suggeriré alguns paral·lelismes i contrastos amb el cas de les llengües dels immigrants.