Immigració i diversitat lingüística: nous reptes per als drets humans

Eduardo J. Ruiz Vieytez, professor de Dret Constitucional i director de l’Institut Pedro Arrupe de Drets Humans, a la Universitat de Deusto, País Basc

«La nova diversitat obliga a repensar els models jurídics clàssics d’acomodació de minories i a llegir els drets humans des d’una clau multicultural.»

Els moviments de població estan provocant un sever reajustament dels escenaris identitaris en les societats desenvolupades d’Europa i d’Amèrica del Nord. Els estats occidentals, cimentats sobre el model culturalment restrictiu dels estats-nació, són cada vegada més inadequats per a respondre institucionalment front a la realitat multicultural de les seves societats. Una bona part de les persones migrants s’estableix de manera definitiva en les societats de destí i la seva pertinença a la comunitat política ha de ser reconeguda en clau de ciutadania i inclusió, no només econòmica, sinó també cultural i identitària. Per aconseguir-ho, cal deconstruir conceptes clàssics dels nostres ordenaments constitucionals i renegociar la participació de totes les comunitats en l’espai públic.

Aquesta realitat, a la vegada, exacerba o reobre el debat sobre les diversitats tradicionals dels països occidentals que havien quedat més o menys relegades en el procés de construcció de l’Estat modern. L’acceleració dels moviments de persones procedents de realitats culturals diferents planteja la conveniència i necessitat de repensar les formes de participació en els espais públics i els modes de protecció jurídica d’unes i altres diversitats. Al mateix temps, la nova diversitat planteja, a les minories tradicionals més fortes, nous dilemes, tant estratègics com conjunturals. La conjunció de noves y velles diversitats pot ser percebuda per aquelles en clau d’amenaça o d’oportunitat.

En aquest marc, ni el Dret internacional ni els Drets interns ofereixen claus democràtiques de solució, encara que alguns desenvolupaments internacionals són susceptibles de ser interpretats progressivament per refer culturalment i identitàriament els espais polítics. En tot cas, la pràctica seguida en Europa fins avui es mostra relativament recelosa, per la qual cosa convé analitzar altres desenvolupaments normatius d’àmbit internacional que permetin avançar en una lectura multicultural dels drets humans i de les comunitats polítiques actuals.