Política lingüística a la Unió Europea: discursos d’inclusió/exclusió

Máiréad Nic Craith, professora de Cultura Irlandesa i Llengua, i directora de l’Acadèmia per al Patrimoni Cultural Irlandès a la Universitat de l’Ulster, Irlanda del Nord

«No s’és necessàriament europeu justament perquè s’ha nascut i es viu en una ciutat marcada en el mapa polític d’Europa. Es pot ser europeu fins i tot si no s’ha estat mai en cap d’aquestes ciutats.» (Zygmunt Bauman: Europa: una aventura inacabada, 2004)

Començant amb una breu exploració del canvi de definicions d’«Europa» i «europeu», aquesta presentació examina els discursos contemporanis d’inclusió/exclusió en la política lingüística de la Unió Europea. Teòricament, el concepte d’«unitat en la diversitat» ha estat a la base de l’estratègia de la UE en les dècades recents, però una anàlisi d’aquesta aproximació indica una seriosa manca de comprensió tant de la noció d’«unitat» com de la de «diversitat». Fins ara, sembla que una identitat col·lectiva de la UE és percebuda només com la suma de les seves unitats i llengües nacionals i regionals. El concepte de «pertinença a la UE» no és uniforme i hi ha diversos graus de reconeixement per a diferents llengües.

La noció de territori és fortament a la base de la pràctica actual en la UE i les llengües estatals dels estat-nació territorials són llengües oficials i de treball. La Carta Europea per a les Llengües Regionals i Minoritàries és explícita en el seu suport de les llengües que tenen les arrels en un territori particular.

El privilegi de la indigeneïtat és generalitzat i està en la línia de les tipologies de minories proposades per diversos sociòlegs. Aquest principi està reflectit en la Convenció Marc per a la Protecció de les Minories Nacionals, i ha estat a la base de moltes propostes de l’Oficina Europea per a les Llengües Minoritzades. Tanmateix, els que proposen el reconeixement de les llengües no europees argumenten que el principi d’indigeneïtat com a criteri per al reconeixement és altament dubtós. En quin punt els migrants esdevenen indígenes i com es justifica un tracte diferent a aquests grups?

El tema de la ciutadania és també crucial per aquest debat. En primer lloc, hi ha el tema del requeriment de la llengua en els tests de ciutadania. Fins a quin punt els migrants són exclosos de l’estatus de ciutadania en els països de la UE a causa de la manca de coneixement de les llengües «europees». El canvi en l’estatus pot fer cada vegada més insostenible el no reconeixement de les seves llengües.

Alguna legislació recent ha tractat el tema de les llengües dels immigrants a Europa i la Declaració Universal dels Drets Lingüístics signada a Barcelona el 1996 presta alguna atenció a aquest tema. També s’ha de fer alguna referència a la Recomanació 1383 sobre Diversificació Lingüística, que va ser adoptada per l’Assemblea de Parlamentaris del Consell d’Europa el setembre de 1998. Una perspectiva inclusiva va ser també adoptada en la Declaració Universal de la Diversitat Cultural de la UNESCO, en la qual no es fa distinció entre llengües regionals i llengües de la immigració.

Finalment, aquesta presentació qüestiona la justificació de la jerarquia actual de les llengües a Europa, particularment en els nivells més baixos de privilegi. Qüestiona si la UE pot garantir la noció de drets lingüístics als immigrants que no poden obtenir l’estatus de ciutadania a nivell estatal i explora les tensions que poden emergir per part dels parlants d’altres llengües regionals europees a les quals també manca un estatus estatal.