Immigrants, minories nacionals i drets lingüístics: cap a una teoria normativa acceptable

Alan Patten, professor associat de Ciències Polítiques a la Universitat de Princeton, Nova Jersey, EUA

Qüestions sobre els drets lingüístics dels immigrants han experimentat un creixement considerable en els darrers anys. Als Estats Units, aquest any, el Congrés ha estat debatent una exhaustiva nova legislació sobre immigració que intenta contenir l’onada d’immigració il·legal i, al mateix temps, oferir un camí per aconseguir un estatus legal als immigrants il·legals que ja hi ha al país. Entre les moltes disposicions contingudes en els diversos esborranys de legislació contraposats, hi ha una mesura passada pel Senat el maig de 2006 que declara que l’anglès és la «llengua nacional» i limita els drets dels no anglòfons a rebre serveis en cap altra llengua que no sigui l’anglès.

La qüestió dels drets dels immigrants ha estat especialment controvertida en aquells països que, a diferència dels Estats Units, concedeixen drets lingüístics significatius a les minories nacionals. Al Canadà, durant els anys seixanta, quan es debatia la promulgació d’una llei de bilingüisme oficial, l’única objecció més comuna a la política era que ampliava drets i privilegis a l’anglès i al francès però no a les molt considerables comunitats d’immigrants de tot el país. El mateix tipus d’objecció se sent en molts països europeus avui dia. Per què l’holandès, el francès i l’alemany poden ser llengües oficials a Bèlgica, però no ho pot ser l’àrab, que té més parlants nadius a Bèlgica que l’alemany? A tot Europa, un cert nombre de llengües minoritàries bastant petites gaudeix d’algun tipus de protecció oficial, però les sovint molt més nombroses comunitats lingüístiques formades per la immigració recent no la té. La Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries exclou explícitament les «llengües dels migrants» de les proteccions que ofereix, mentre al mateix temps promou la protecció de llengües tan petites com el frisó, el sòrab o l’asturià.

La discrepància entre el tractament dels grups immigrants o nacionals és sorprenent. Quins principis de moralitat política el podrien justificar? Per què no és moralment arbitrari concedir una forma de tractament a les llengües nacionals i una de diferent, i simbòlicament reduïda, a les llengües de la immigració? O és la discrepància justament una qüestió de sort i poder –el principi de «qui primer arriba, primer és servit» aplicat als drets?

La presentació examinarà alguns d’aquests problemes des d’una perspectiva filosòfica principalment. Ho faré en tres passos. En el primer, sostinc que, abans d’intentar justificar el tractament diferent dels immigrants i de les minories nacionals, ens hauríem de parar a preguntar-nos sobre l’assumpció usual que els drets lingüístics no es poden concedir de manera viable a tots els grups lingüístics. El segon pas serà examinar alguns dels intents estàndard de defensar la discrepància. El tercer pas serà apuntar més constructivament a una millor manera de justificar la discrepància.