Dossier núm. 16 – La situació lingüística de la Guaiana Francesa
Autora: Mònica Barrieras [0]

1. La Guaiana Francesa

Aquest territori de 84.000 km2 es troba situat al nord-est de l’Amèrica del Sud, amb fronteres amb el Brasil i el Surinam (antiga Guaiana Holandesa); té una població de prop de 160.000 habitants i la seva capital és Cayenne[1]. Administrativament la Guaiana és des del 1946 un departament d’ultramar (DOM, département d’outre-mer) de la República Francesa, dotat d’un Consell Regional (Conseil régional) i d’un Consell General (Conseil général). La seva representació al parlament francès es limita a dos diputats, un senador i un conseller al Consell Econòmic i Social (Conseil économique et social). Així doncs, aquest territori geogràficament americà forma part jurídicament de França i és, per tant, dins de la Unió Europea. L’única llengua oficial en aquest territori és el francès, però aquesta no és l’única llengua que s’hi parla.

2. Les llengües de la Guaiana

La composició de la població de la Guaiana s’explica per la història de la colonització d’aquest territori. Quan les diferents potències europees van començar a explorar aquesta zona al segle xvi, els habitants que hi van trobar eren, evidentment, amerindis. Actualment la comunitat ameríndia és una de les minories que conformen el mosaic ètnic d’aquest departament francès, ja que, com a la major part d’Amèrica, la població autòctona s’ha vist reduïda dràsticament a causa de la colonització. Al segle xvii van començar a establir-s’hi colons francesos, i es va iniciar la importació d’esclaus africans perquè treballessin a les plantacions; els descendents d’aquests esclaus constitueixen la nombrosa comunitat criolla guaianesa. Pel que fa als francesos que van colonitzar el territori, en contra del que es podria esperar, aquesta comunitat no ha tingut una continuïtat històrica significativa a la Guaiana. La metròpoli va tenir certes dificultats per aconseguir poblar la colònia, ja que les Antilles presentaven molt més interès; a més, algunes experiències fallides van contribuir a crear una certa llegenda negra al voltant de la Guaiana, com a terra dura i poc acollidora, de manera que la presència de colons francesos no s’hi va arribar a consolidar. Així, doncs, no trobem a la Guaiana una comunitat europea «autòctona», a diferència d’altres indrets com la Martinica, on hi ha una elit blanca establerta des dels primers temps de la colonització. Finalment, hi ha tot un seguit de llengües parlades per col·lectius establerts a la Guaiana en diferents moments històrics, algunes de les quals, com veurem, són susceptibles d’accedir a l’estatus de llengües regionals.

Amb motiu de la redacció de la Carta europea de les llengües regionals i minoritàries, l’Estat francès va elaborar un inventari de les llengües que podrien veure’s potencialment afectades per les disposicions de la Carta. Bernard Cerquiglini, director de l’Institut National de la Langue Française, va rebre l’encàrrec de part del Ministeri de Cultura i de la Délégation Générale à la Langue Française d’elaborar aquest inventari, per a la qual cosa es va consultar un seguit d’especialistes en les diferents comunitats lingüístiques de l’Estat francès. En aquesta llista, s’hi inclouen fins a 75 llengües. La Guaiana hi apareix com el segon territori amb més diversitat lingüística, amb 10 llengües, després de Nova Caledònia, on se’n parlen 28. Cal recordar, però, que tot i que la Carta va ser signada inicialment per França, no va ser ratificada, ja que el Consell Constitucional d’aquest país en va considerar inconstitucional el preàmbul. Vegem quines són aquestes deu llengües que poden ser considerades “regionals”. Cal dir que n’hi ha tres que són originàries d’altres països, però que per les seves circumstàncies d’implantació al territori són incloses també en aquest recompte.

2.1. Les llengües ameríndies

Els amerindis són els pobladors originals d’aquest territori, tot i que actualment hi ha comunitats d’immigrants força més nombroses. Malgrat tot, trobem encara sis llengües ameríndies, que pertanyen a tres grans famílies lingüístiques de l’Amèrica del sud.

• El kali’na i el wayana són llengües de la família carib[2]. Hi ha uns 3.000 kali’na a la Guaiana Francesa, però no pas tots parlen la llengua. Aquesta comunitat és present també a Veneçuela, la Guyana (antiga colònia anglesa), el Surinam i el Brasil, amb un total d’unes 20.000 o 25.000 persones, tot i que ja només unes 10.000 parlen la llengua. El wayana té uns 800 parlants a la Guaiana, prop de 500 al Brasil i uns 200 al Surinam.
• L’arawak i el palikur pertanyen a la família arawak[3]. A la Guaiana, unes 900 persones, moltes de les quals mestisses, es reconeixen com a arawak, però el nombre de parlants és molt reduït (potser 10 o 20 persones), tot i que s’observa un cert procés de recuperació de la llengua; al Surinam hi ha uns 4.000 arawak i a la Guyana uns 15.000, però només un 10 % parla la llengua. El palikur té uns 700 parlants a la Guaiana i uns 900 al Brasil.
• El wayampi i l’emerillon formen part de la família tupí-guaraní[4]. Hi ha uns 700 wayampi a la Guaiana i uns 500 al Brasil, tots ells parlants de la llengua. L’emerillon és l’única llengua ameríndia parlada exclusivament en territori francès i té uns 400 parlants. Hi ha força persones bilingües wayana-emerillon i algunes que parlen emerillon i wayampi.

2.2. Les llengües criolles

Els descendents dels esclaus africans que van ser portats a la Guaiana per treballar en les plantacions parlen crioll guaianès, una llengua criolla de base francesa. El nombre de parlants deu estar al voltant dels 50.000, tot i que aquest crioll també és usat com a llengua vehicular o lingua franca en determinades zones per altres col·lectius presents al territori. Aquest crioll és relativament pròxim als criolls de les Antilles franceses, de manera que hi ha una bona intercomprensió entre els parlants. D’altra banda, hi ha una variant d’aquest crioll parlat a la zona brasilera d’Amapa per amerindis criollitzats al segle xix, anomenat kheyol o caripuna.

A més d’aquest crioll de base francesa, l’inventari inclou d’altres criolls originaris del Surinam, però amb una implantació històrica en aquest territori. Concretament, hi trobem el grup format per les variants aluku-ndjuka-paramaka i també el saramaka. Aquests criolls pertanyen al grup de les llengües anomenades businenge, de l’holandès bosneger ‘negres de la selva’, ja que es tracta de criolls parlats pels descendents d’esclaus cimarrons, que van fugir de les plantacions i van establir les seves pròpies societats a la selva[5]. Totes aquestes llengües s’haurien originat en major o menor mesura a partir del crioll de plantació surinamès, l’sranan. La seva llengua base no és pas l’holandès, com es podria esperar, sinó l’anglès i, en algun cas, també el portuguès. L’explicació rau en el fet que els anglesos es van establir en aquest territori a mitjan segle xvii, abans de l’arribada dels holandesos, encara que no s’hi van estar gaires anys, tot just una quinzena. Pel que fa al portuguès, el saramaka presenta un percentatge considerable de vocabulari procedent d’aquesta llengua, al voltant del 35 %. L’origen d’aquest vocabulari es troba en la presència d’una comunitat nombrosa i influent de jueus sefardites, majoritàriament lusòfons, que es van establir al Surinam quan els holandesos en van prendre el control. Segons la hipòtesi més acceptada, el crioll anglès de plantació, el protosranan, s’hauria relexificat parcialment vers el portuguès a la zona on hi havia la major concentració de les plantacions regentades per aquests jueus; el procés hauria quedat interromput amb l’evasió dels esclaus. El nombre total de població businenge sembla situar-se al voltant de les 117.000

persones. Tot i que és difícil establir dades concretes per a la Guaiana, ja que moltes persones —especialment entre els saramaka— es troben en situació irregular, les xifres més fiables parlen d’uns 37.000 businenge (2.800 paramaka, 5.900 aluku, 14.000 ndjuka i 14.500 saramaka). Segons aquesta estimació, es tractaria d’una de les comunitats més nombroses de la Guaiana.

2.3. El hmong: una llengua asiàtica a la Guaiana

Finalment trobem una llengua que resulta força exòtica per a aquestes latituds: el hmong. Pertany a la família miao-yao, que agrupa diverses llengües del sud-est asiàtic, i és parlada per uns quants milions de persones a Laos, Tailàndia i el sud de la Xina, a més de la Guaiana, on hi ha uns 2.000 parlants. Tot i que l’arribada d’aquesta petita comunitat asiàtica és força recent, data de fa menys de trenta anys, les circumstàncies especials que van propiciar-la la duen a figurar juntament amb les anteriors. Al principi dels anys seixanta la comunitat hmong de Laos fou armada per la CIA perquè lluités contra els comunistes que pretenien controlar el país; el 1975, amb la presa del poder pels comunistes, gran part dels hmong van fugir als camps de refugiats de Tailàndia. Un cert nombre de hmong van poder establir-se als Estats Units i al Canadà. A instàncies del govern francès, el 1977 va arribar un primer grup de 45 hmong a la Guaiana, al qual es van oferir terres en una zona força aïllada perquè es dediquessin al cultiu de productes agrícoles; en anys posteriors van anar arribant altres grups més nombrosos[6]. Es considera, doncs, que el hmong ha de ser considerada una llengua regional perquè respon a les característiques de territorialitat i no és llengua nacional en un altre país. D’altra banda, el desconeixement de la llengua francesa i la forta alteritat cultural que presenta aquesta comunitat planteja el mateix tipus de dificultats en l’àmbit de l’ensenyament que altres col·lectius, com l’amerindi o el businenge, i convindria tractar-los, per tant, amb el mateix esperit.

Aquestes són, doncs, les deu llengües incloses en l’inventari elaborat pel govern francès, és a dir, sis llengües ameríndies, tres llengües criolles —dues de les quals originàries del Surinam— i el hmong. A continuació oferim un quadre-resum:

Ja fora de l’inventari trobem un seguit de llengües d’immigració representades per comunitats més o menys extenses. Entre les més nombroses podríem citar el portuguès del Brasil, amb una comunitat que podria arribar a les 20.000 persones; el xinès, parlat per unes 7.000 persones; els criolls francesos de Guadalupe i Martinica, amb uns 7.000 parlants, i el crioll d’Haití, per al qual algunes estimacions compten fins a 30.000 parlants a la Guaiana; l’espanyol, representat per parlants originaris del Perú, Equador, la República Dominicana, etc., i l’sranan.

3. La política lingüística

És ben conegut el posicionament tradicional de França davant les llengües parlades en aquest Estat a part del francès, única llengua nacional i oficial segons estableix l’article 2 de la Constitució: “La llengua de la República és el francès”. Sobre la base d’aquest mandat constitucional, el francès també és la llengua de l’ensenyament, com ho determina explícitament l’article 1 de la Llei núm. 94-665 de 4 d’agost de 1994 relativa a la llengua francesa: “La llengua francesa [...] és la llengua de l’ensenyament, del treball, dels intercanvis i dels serveis públics”. Tanmateix, aquesta llei també té en compte les “llengües regionals” a l’article 21, on diu: “Les disposicions de la present llei s’apliquen sense prejudici de la legislació i de la reglamentació relatives a les llengües regionals de França i no s’oposen al seu ús.”

Pel que fa a la legislació rellevant relativa al conjunt de llengües regionals, la més antiga data de 1951 i es coneix com a Llei Deixonne (Llei núm. 51-46 d’11 de gener de 1951 relativa a l’ensenyament de les llengües i dialectes locals), però posteriorment va quedar derogada. Es tractava d’una llei molt restrictiva que només afectava quatre llengües: el bretó, el basc, el català i l’occità. Actualment, la principal legislació francesa que regula les llengües regionals està recollida al Codi de l’educació, que hi fa alguna tímida al·lusió: segons l’article L312-10, es permet “l’ensenyament de les llengües i de les cultures regionals [...] al llarg de l’escolarització”, mentre que Article L312-11 autoritza els mestres “a recórrer a les llengües regionals a les escoles primàries i infantils (maternelles), sempre que en puguin treure profit per a l’ensenyament, especialment per a l’estudi de la llengua francesa”; l’article L121-1 estableix que les escoles, les escoles de cicle mitjà (collèges), els instituts de secundària (lycées) i els centres d’ensenyament superior ofereixen una formació que “pot comprendre l’ensenyament, a tots els nivells, de llengües i cultures regionals”; l’article L121-3 diu que “La llengua de l’ensenyament, dels exàmens i dels concursos, així com també de les tesis i memòries, en els centres públics i privats d’ensenyament és el francès, llevat d’excepcions justificades per les necessitats de l’ensenyament de les llengües i cultures regionals o estrangeres”; finalment, l’article L123-6 diu que “el servei públic de l’ensenyament superior [...] vetlla per la promoció i l’enriquiment de la llengua francesa i de les llengües i cultures regionals.” Així doncs, en general les altres llengües, les anomenades “regionals”[7], mancades d’un estatus jurídic sòlid, es troben relegades fonamentalment a l’àmbit privat i, a jutjar també pel refús a ratificar la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, la concepció unitària de l’Estat i la visió negativa de la diversitat lingüística continua sent predominant.

Pel que fa a la legislació que afecta les llengües de la Guaiana en concret és extremadament escassa. La Llei 2000-1207 de 13 de desembre de 2000, titulada Llei d’orientació per a l’ultramar, només declara que “les llengües regionals que s’empren als departaments d’ultramar formen part del patrimoni lingüístic de la Nació” i que “es beneficien del reforçament de les polítiques en favor de les llengües regionals a fi de facilitar-ne l’ús” (article 34). D’altra banda, el Codi general de les col·lectivitats territorials estableix en l’apartat dedicat a les regions d’ultramar que el consell regional “determina [...] les activitats educatives i culturals complementàries relatives al coneixement de les llengües i cultures regionals” (article L4433-25) i que defineix les accions a emprendre en matèria cultural, tot elaborant un “programa cultural regional, especialment en l’àmbit de les llengües i cultures regionals, de la literatura, les arts plàstiques, musicals i cinematogràfiques” (article L4433-27)[8].

Tanmateix, tot i que els consells regionals disposen de competències per realitzar activitats complementàries al voltant de les llengües regionals en el terreny educatiu així com per implementar un programa cultural, els mitjans dels departaments i les regions són força reduïts i qualsevol actuació continua sotmesa a les lleis i reglaments de l’Estat, com afirma Alain Viaut[9]. Més enllà, en el cas concret de la Guaiana Francesa les competències que es puguin atorgar al consell regional representen certs riscos, atesa la complexa realitat sociocultural d’aquest territori: el fet que la comunitat criolla guaianesa monopolitzi la major part dels llocs de responsabilitat en l’administració local pot influir en el plantejament de qualsevol actuació en el terreny lingüístic i cultural, de manera que les llengües i les col·lectivitats menys afavorides socialment poden quedar-ne excloses o marginades. A més, tampoc no és gaire clar quines són les polítiques que s’haurien de reforçar, tal com declara la llei de l’any 2000 d’orientació per a l’ultramar.

El fet és que la legislació sobre les llengües “regionals” no només és reduïda i d’abast molt limitat, sinó que, pel que fa a la Guaiana, aquestes disposicions no són aplicades. Si ens centrem en el terreny de l’educació, la llengua de l’ensenyament és exclusivament el francès. Tot just hi ha hagut algunes experiències més o menys puntuals, com per exemple programes de formació d’educadors bilingües[10], sovint obstaculitzades per la manca de voluntat política i de recursos, destinades a introduir altres llengües en l’ensenyament primari, però encara hi ha llengües ameríndies i criolles que no han tingut mai cap presència a l’escola. Cal tenir en compte que la gran majoria dels infants no tenen el francès com a primera llengua —una bona part arriben a l’escola amb un coneixement d’aquesta llengua molt reduït o inexistent—, de manera que es troben moltes dificultats en l’aprenentatge. Aquesta situació, a més, es veu agreujada per la manca d’adaptació dels docents i dels programes d’estudi a la realitat cultural dels alumnes. Un aspecte especialment greu tractant-se d’un departament francès és la manca d’escolarització d’un nombre important d’infants i l’elevat fracàs escolar en determinats col·lectius, especialment entre els amerindis i els businenges. Quant als estudis universitaris, cal remarcar que només hi accedeixen generalment els francesos procedents de l’Hexàgon i els membres de la comunitat criolla guaianesa.

4. La situació sociolingüística

La situació sociolingüística de la Guaiana presenta força complexitat. Algunes llengües, especialment les ameríndies, es troben en una situació delicada pel que fa al seu futur i no s’estan duent a terme polítiques que puguin capgirar aquesta situació. El francès és la llengua preponderant en l’àmbit públic i els mitjans de comunicació, a més de ser la llengua de l’ensenyament. Més enllà, només el crioll guaianès gaudeix de prestigi social: té una important presència escrita —la tradició literària es remunta al final del segle xix i s’han publicat nombrosos estudis al voltant de la llengua—; té una presència considerable en les emissions radiofòniques i en alguns espais televisius i se’n fa un ús important en les comunicacions orals en l’àmbit de l’administració. Malgrat tot, la proximitat lèxica amb el francès i l’estatus social d’aquesta comunitat impliquen un ús important de la llengua oficial; això comporta un cert procés de descriollització, és a dir, una aproximació progressiva al francès, que és objecte de preocupació en alguns cercles criolls. A més, aquesta llengua és utilitzada com a llengua vehicular per un gran nombre de persones, ja que la criolla és la comunitat local més influent i, de moment, la més nombrosa. Hi ha, però, altres llengües que fan aquest mateix paper en determinades zones. A l’oest del país hi ha el gruix de la població businenge de la Guaiana i també força immigració procedent del Surinam pertanyent a diferents comunitats; la llengua vehicular és l’sranan i una varietat que s’està desenvolupant a partir de les llengües businenge i l’sranan anomenada langue du fleuve —ja que s’usa fonamentalment a la zona del riu Maroni. A l’altre extrem, a l’est, a la zona de l’Oyapock, la gran presència de població procedent del Brasil fa que el portuguès sigui una de les llengües més utilitzades. Pel que fa a les comunitats ameríndies, trobem situacions diferents, ja que adopten una o altra llengua vehicular segons la zona; d’altra banda, en les poblacions que es troben més al sud del país —la zona menys poblada i de més difícil accés—, especialment entre els wayampi, hi ha un elevat nombre d’individus monolingües. Les altres comunitats, igual que els amerindis, parlen la seva pròpia llengua en les relacions intragrupals i adopten les llengües vehiculars que els calen.

Tot i que la diversitat cultural i lingüística de la Guaiana Francesa és força remarcable, la realitat és que aquesta situació no és absent de certa conflictivitat social. Podríem dir que les diferents comunitats conviuen, però separades, i es mostren impermeables les unes a les altres. La comunitat criolla, per la seva banda, reclama un major grau d’autonomia per a la Guaiana —o fins i tot, en alguns sectors, la independència—, alhora que desenvolupa un discurs exclusivista pel que fa a la identitat guaianesa.

La manca d’intervenció de l’Estat francès en aquest context amenaça clarament el futur d’unes llengües que reconeix com a part del patrimoni lingüístic propi, llengües que pertanyen també al nostre patrimoni com a ciutadans de la Unió Europea. Més enllà, però, se’n deriven greus conseqüències en l’àmbit social, ja que la simple pertinença a una determinada comunitat lingüística pot ser causa d’exclusió social.