EDITORIAL

Malgrat l’aparent acceptació del discurs polític a favor de la diversitat lingüística, àmpliament subscrit, almenys a nivell formal, per la majoria dels partits amb accés a quotes de poder tant en l’àmbit local, nacional, estatal com comunitari, aquesta actitud positiva contrasta amb la posició que adopten determinades instàncies, entestades a perpetuar una diversitat desigual entre llengües i a obviar mesures de discriminació positiva en favor de les més necessitades en termes sociolingüístics de funcionalitat i prestigi. Aquest és el cas del nou govern de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (Partit Popular), que ha aprovat el decret 162/2003 (que reproduïm en el present número del nostre Butlletí junt amb un altre decret que elmodifica parcialment), segons el qual es retalla el nivell d’exigència pel que fa al coneixement de la llengua catalana –llengua pròpia de les illes i cooficial juntament amb la castellana– a l’hora d’accedir a treballar en diversos àmbits de l’administració pública.

Incloem també en aquest número un breu text legislatiu, aprovat recentment pel parlament estonià, que modifica la Llei de la llengua tot homologant els nivells de coneixement d’estonià exigibles en l’àmbit professional amb els certificats oficials de llengua estoniana.

En el pla internacional ens hem de fer ressò, d’una banda, d’un pas endavant en el marc de la UE a l’hora de valorar la importància de la diversitat lingüística: es tracta d’un informe adoptat pel Parlament Europeu el gener passat sobre la conveniència i necessitat que la Unió Europea preservi i fomenti la diversitat cultural, tant en l’àmbit intern com en les seves relacions internacionals. Els termes en què està redactat l’informe, que inclou diverses referències al respecte de la diversitat lingüística com a garantia de la riquesa cultural i llança una crida a la cooperació a nivell internacional en aquest sentit, faran que esdevingui un text de referència per a tots aquells qui, ja convençuts d’aquests postulats, pensin que des de l’àmbit jurídic o ètic aquest respecte hagi d’incloure necessàriament totes les llengües europees (i, per extensió, del món), així com també els drets dels seus parlants a emprar-les en la major varietat d’àmbits possible.

D’altra banda, reproduïm també un dictamen del Comitè de les Regions de la UE sobre el nou Pla d’Acció 2004-2006 de la Comissió Europea “Promoure l’aprenentatge de llengües i la diversitat lingüística”, en el qual en general es mostra favorable a la presa de mesures com les que proposa la Comissió Europea.

Finalment, afegim una resolució del Comitè de Ministres del Consell d’Europa sobre l’aplicació de la Convenció marc per a la protecció de les minories nacionals per part d’Àustria. En aquesta resolució es destaquen certes mancances en l’ús de les llengües minoritàries, com ara en les relacions amb l’administració a Carintia i Burgenland (hongarès), en els senyals topogràfics bilingües a Carintia (eslovè) i en l’educació (hongarès, txec, eslovac, croat i eslovè).

Per acabar, volem subratllar el paper de la Comissió i, en general, de les institucions europees pel que fa al reconeixement i suport explícit a la viabilitat de la diversitat de llengües més enllà d’aquelles que tenen un caràcter “estatal”, “internacional” o “oficial”. Aquesta fou precisament una de les qüestions abordades al 2n Simposi Internacional Mercator, organitzat pel centre Mercator-Legislació de Barcelona i celebrat a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona els proppassats 27 i 28 de febrer. El centre Mercator-Legislació s’ha proposat posar a disposició dels seus usuaris en format on-line (a http://www.ciemen.org/mercator) els continguts de les crítiques i aportacions fetes pels nombrosos experts que s’hi van aplegar. A tots ells els agraïm de tot cor la seva participació al simposi.