[Traducció no oficial a partir de la versió anglesa realitzada pel Ministeri de Justícia de Finlàndia]

LLEI DE LLENGÜES
núm. 423/2003

El que segueix ha estat promulgat en virtut d’una decisió del Parlament:

CAPÍTOL 1 – Disposicions generals

Article 1 – Llengües nacionals
Les llengües nacionals de Finlàndia són el finès i el suec.

Article 2 – Objecte de la llei
(1) L’objecte d’aquesta llei és el de garantir el dret constitucional de cada persona a emprar la seva pròpia llengua, tant el finès com el suec, als tribunals i davant d’altres autoritats.
(2) El seu objectiu és el de garantir el dret de cada persona a tenir un judici just i a una correcta administració, independentment de la llengua, i assegurar els drets lingüístics dels individus sense que aquests hagin de fer referència a aquests drets.
(3) Tota autoritat podrà facilitar uns serveis lingüístics més amplis que els que disposa aquesta llei.

Article 3 – Àmbit d’aplicació de la llei
(1) Aquesta llei afecta els tribunals i altres autoritats estatals, les autoritats d’un o de diversos municipis, les institucions independents en règim de dret públic, les oficines del Parlament i l’Oficina del President de la República (definició d’autoritat), llevat que s’estableixi altrament.
(2) Les disposicions relatives a les llengües que cal emprar als procediments parlamentaris són expressades a la Constitució i a les Normes de Procediment del Parlament (llei núm. 40/2000).
(3) Llevat que s’estableixi altrament a les lleis corresponents, aquesta llei no afecta:
1) les universitats, les normatives lingüístiques de les quals són expressades a la Llei d’Universitats (núm. 645/1997);
2) l’Església Evangèlica-Luterana, les normatives lingüístiques de la qual són expressades a la Llei de l’Església (núm. 1054/1993); ni tampoc
3) l’Església Ortodoxa, les normatives lingüístiques de la qual són expressades a la Llei de l’Església Ortodoxa (núm. 521/1969).
(4) Els Articles 24, 25, 33.4 i 34 inclouen disposicions relatives a l’aplicació d’aquesta llei a les empreses i societats públiques i als particulars.

Article 4 – Altres disposicions relatives a la llengua
(1) A més d’aquesta llei, també serà d’aplicació la següent legislació específica:
1) la legislació que regula l’educació, que inclou disposicions relatives a la llengua d’ensenyament, la llengua com a assignatura educativa i la llengua dels exàmens;
2) la legislació que regula la ràdio i la televisió, els teatres, les exposicions de pintura, les biblioteques, les activitats juvenils i l’educació física, que inclou disposicions relatives als drets lingüístics a l’àmbit de l’activitat cultural;
3) la legislació que regula la salut pública i la seguretat social, que inclou disposicions sobre els drets lingüístics dels pacients i els beneficiaris de la seguretat social;
4) la legislació sobre les investigacions preliminars i els procediments judicials, que inclou disposicions relatives a la llengua que cal emprar a les investigacions preliminars i als procediments judicials; i
5) la legislació que regula el personal dels organismes públics, que inclou disposicions relatives als requisits lingüístics d’aquest personal.

Article 5 – Divisió lingüística del país
(1) La unitat bàsica de la divisió lingüística del país és el municipi.
Un municipi pot ser monolingüe o bilingüe. El Govern determina cada deu anys, per mitjà d’un decret i a partir de les estadístiques oficials, quins municipis són bilingües i quina és la llengua de la majoria en aquests municipis, així com també quins són els municipis monolingües de parla finesa o sueca.
(2) Un municipi és considerat bilingüe si la seva població inclou parlants de llengua finesa i sueca i la minoria representa almenys el vuit per cent de la població o bé un mínim de 3.000 persones. Un municipi bilingüe és considerat monolingüe en cas que la minoria representi menys de 3.000 persones i si la proporció ha davallat per sota del sis per cent. Per recomanació del consell municipal el Govern podrà determinar, per mitjà d’un decret governamental, que el municipi sigui bilingüe durant el següent període de deu anys, encara que el municipi sigui monolingüe.
(3) En cas que es produeixin canvis en els límits dels termes municipals, alhora caldrà prendre una decisió respecte als efectes de la modificació de l’estatus lingüístic dels municipis.

Article 6 – Autoritats monolingües i bilingües
(1) En aquesta llei s’utilitza la següent terminologia:
1) una autoritat monolingüe fa referència a: una autoritat estatal el districte de la qual inclogui tan sols municipis on s’utilitzi una sola llengua, a una autoritat d’un municipi monolingüe i a una autoritat d’una mancomunitat de municipis, en cas que tots els municipis que en formin part emprin la mateixa llengua; i
2) una autoritat bilingüe fa referència a: autoritats de l’administració central de l’Estat i altres autoritats estatals el districte de les quals inclogui municipis on s’utilitzin llengües diferents o que com a mínim inclogui un municipi bilingüe i a una autoritat d’una mancomunitat de municipis, en cas que els municipis que en formin part emprin llengües diferents o en cas que inclogui almenys un municipi bilingüe.
(2) L’estatus lingüístic d’una autoritat d’una unitat administrativa local o regional es determinarà segons l’estatus lingüístic del seu districte. Per motius específics es podran establir unitats o departaments monolingües per tal de satisfer les necessitats de la minoria lingüística d’un districte.

Article 7 – Disposicions lingüístiques relatives a les Illes Åland
Les disposicions lingüístiques relatives a les Illes Åland són expressades a la Llei d’Autonomia d’Åland (núm. 1144/1991).

Article 8 – Llengua sami
L’ús de la llengua sami per part de les autoritats i el compliment de les funcions de les autoritats públiques es regulen mitjançant disposicions separades.

Article 9 – Altres llengües
Les disposicions relatives al dret d’emprar llengües que no siguin el finès, el suec o el sami davant d’una autoritat són expressades a la legislació que regula els procediments judicials, administratius i jurídicoadministratius, a la que regula l’educació, a la que regula la salut pública i la seguretat social i a la que regula altres sectors de l’administració.

CAPÍTOL 2 – Dret d’emprar el finès i el suec davant d’una autoritat

Article 10 – Drets lingüístics dels particulars davant les autoritats
(1) Tothom té dret a emprar les llengües finesa i sueca davant d’una autoritat estatal i d’una autoritat d’un municipi bilingüe. A més, tota autoritat haurà de fer les gestions necessàries perquè una persona que hagi de prestar declaració tingui la possibilitat de fer-la en la seva llengua, ja sigui el finès o el suec.
(2) L’autoritat d’un municipi monolingüe emprarà la llengua del municipi, llevat que decideixi fer-ho altrament, si se li ha sol·licitat, o llevat que la llei ho determini altrament. Tanmateix, tothom té el dret d’emprar i prestar declaració en la seva pròpia llengua en aquells assumptes que, a iniciativa d’una autoritat, hagin quedat pendents i que afectin els seus drets fonamentals, el d’una persona que es tingui en custòdia o una obligació que l’autoritat hagi imposat.

Article 11 – Drets lingüístics de les persones jurídiques davant d’una autoritat
A l’hora de tractar amb una autoritat i en virtut de l’aplicació de les disposicions relatives als drets lingüístics dels particulars, tota empresa, associació i qualsevol altre tipus de persona jurídica té el dret d’emprar la seva llengua, tal i com s’hagi registrat, ja sigui el finès o el suec. Tanmateix, en aquells assumptes que estiguin en procés de deliberació per part d’un tribunal o d’alguna altra autoritat, tota persona jurídica que sigui bilingüe, d’acord amb els seus estatuts o normes, respondrà en la llengua amb què s’hagi començat a tractar l’assumpte.

CAPÍTOL 3 – Llengua dels procediments davant d’una autoritat

Article 12 – Llengua dels procediments en afers administratius
(1) La llengua que s’emprarà en els procediments dels afers administratius davant d’una autoritat bilingüe serà la de la part interessada. En cas que les parts emprin llengües diferents o bé si l’autoritat no té constància de totes les parts en el moment d’iniciar el procediment, serà aquesta autoritat qui decideixi quina llengua cal emprar tot contemplant els drets i els interessos de les parts. Si en funció d’això no es pot acordar quina llengua cal emprar, s’optarà per utilitzar la llengua de la majoria de la població del districte que sigui competència de l’autoritat.
(2) Les autoritats monolingües empraran la seva llengua com a llengua dels procediments en afers administratius, llevat que, tot contemplant els drets i interessos de l’altra part, sigui justificat fer-ho en l’altra llengua.

Article 13 – Llengua dels procediments en causes jurídicoadministratives
(1) Les disposicions de l’article 12, relatius a la llengua dels procediments en afers administratius, afecten la llengua dels procediments de les causes jurídicoadministratives.
(2) En els plets administratius davant d’un tribunal bilingüe en un afer en què les parts siguin una autoritat i un particular, s’emprarà com a llengua dels procediments la llengua del particular. En cas que totes les parts siguin autoritats, s’emprarà com a llengua dels procediments la llengua de l’autoritat que hagi iniciat l’afer, llevat que, tot contemplant els drets i interessos de l’altra part, sigui justificat fer-ho en l’altra llengua.
(3) En els plets administratius davant d’un tribunal monolingüe s’emprarà com a llengua dels procediments la llengua del districte, llevat que, tot contemplant els drets i interessos de les parts, el tribunal decideixi fer-ho en l’altra llengua.

Article 14 – Llengua dels procediments en causes penals
(1) A les causes penals davant de tribunals locals bilingües s’emprarà com a llengua dels procediments la llengua de la persona acusada. En cas que les persones acusades parlin llengües diferents o una llengua que no sigui el finès o el suec, el tribunal decidirà quina serà la llengua dels procediments tot contemplant els drets i els interessos de les parts. En cas que no es pugui decidir la llengua en funció d’això, s’emprarà la llengua de la majoria de la població del districte judicial.
(2) En els tribunals locals monolingües s’emprarà la llengua del districte judicial, llevat que, tot contemplant els drets i els interessos de les parts, el tribunal decideixi fer-ho en l’altra.
(3) Les disposicions dels subarticles 1 i 2, relatives als tribunals, també seran de deguda aplicació amb relació a les autoritats de l’acusació. La Llei d’investigacions preliminars (núm. 449/1987) conté disposicions més concretes al voltant de la llengua que cal emprar en les investigacions preliminars.

Article 15 – Llengua dels procediments en causes civils
(1) A les causes civils davant de tribunals locals bilingües s’emprarà com a llengua dels procediments la llengua de les parts. En cas que les parts parlin llengües diferents i no puguin acordar quina llengua cal emprar, el tribunal decidirà la llengua del procediment tot contemplant els drets i els interessos de les parts. En cas que no es pugui decidir la llengua en funció d’això, s’emprarà la llengua de la majoria de la població del districte judicial.
(2) En els tribunals locals monolingües s’emprarà la llengua de la majoria de la població del districte judicial, llevat que, tot contemplant els drets i interessos de les parts, el tribunal decideixi fer-ho en l’altra.

Article 16 – Llengua dels procediments en causes civils no contencioses
(1) Tot allò que disposa l’article 15 també serà d’aplicació per a les causes civils no contencioses i haurà de ser tingut en compte en causes que no siguin ni penals ni civils celebrades en tribunals locals.
(2) En cas que a la causa només hi hagi una sola part, s’emprarà la llengua de l’acusat mentre que en els tribunals monolingües s’aplicaran les disposicions de l’article 15.2.

Article 17 – Llengua dels procediments en causes d’apel·lació davant d’un Tribunal d’Apel·lació i davant del Tribunal Suprem
La llengua emprada en instàncies inferiors serà l’emprada davant del Tribunal d’Apel·lació i davant del Tribunal Suprem, llevat que, tot contemplant els drets i interessos de les parts, el tribunal decideixi fer-ho en l’altra.

Article 18 – Dret a la interpretació
(1) En cas que una persona tingui el dret legal d’emprar la seva pròpia llengua però, en canvi, la llengua de l’autoritat o la del procediment sigui diferent, l’autoritat haurà de facilitar serveis d’interpretació gratuïts, llevat que la pròpia autoritat s’encarregui de la interpretació o llevat que es disposi el contrari segons el subarticle 2.
(2) La part que requereixi serveis d’interpretació en una causa descrita als articles 15 i 16 haurà de procurar la interpretació i pagar-ne les despeses ella mateixa, llevat que, en funció de la naturalesa de la causa, el tribunal decideixi altrament.

CAPÍTOL 4 – Llengua d’un document que conté una sentència i d’altres documents

Article 19 – Llengua d’una sentència, resolució o altres documents
(1) Les sentències, resolucions o altres documents emesos per una autoritat amb relació a una causa descrita als articles 12 a 17 es redactaran en la llengua del procediment.
(2) D’acord amb la potestat de les autoritats, els documents relatius a la preparació i consideració d’un afer podran ser redactats en part en finès i en part en suec. Tanmateix, les resolucions i les sentències només podran ser redactades en una sola llengua
(3) Els avisos, convocatòries i cartes que siguin enviats a les parts o a la persona a qui, per llei, se li hagi de notificar un causa pendent o una causa admesa a tràmit seran enviats per una autoritat bilingüe i, independentment de la llengua del procediment, en la llengua del receptor, en cas que se sàpiga quina és la seva llengua o aquesta pugui ser raonablement determinada, o bé tant en finès com en suec.

Article 20 – Dret a la traducció d’una sentència i d’altres documents
(1) En cas que una sol·licitud de convocatòria, sentència, resolució, registre o qualsevol altre document hagi estat redactada en una llengua que no sigui la de la part interessada, i llevat que es disposi altrament en virtut del subarticle 2, les autoritats estatals i les dels municipis bilingües hauran de lliurar una traducció oficial i gratuïta d’aquests documents a requeriment de la part tot contemplant els seus drets, interessos o obligacions.
(2) Sempre que una part desitgi disposar d’una traducció en un afer descrit als articles 15 i 16, haurà d’ocupar-se’n ella mateixa i pagar-ne les despeses, llevat que, en funció de la naturalesa de l’afer, el tribunal decideixi altrament.
(3) Una autoritat d’un municipi monolingüe haurà de donar a l’altra part, i a requeriment d’aquesta, una traducció oficial i gratuïta de qualsevol document que contingui una sentència d’una causa que hagi iniciat l’autoritat i que afecti directament es seus drets fonamentals, els d’una persona que tingui en custòdia o una responsabilitat que li hagi estat assignada per l’autoritat.

Article 21 – Traducció oficial d’un document que contingui una sentència i d’altres documents
(1) En aquesta llei una “traducció oficial” fa referència a una traducció a la llengua finesa o a la llengua sueca realitzada per una autoritat o per un traductor jurat.
(2) La traducció oficial d’un document que contingui una sentència que hagi estat emesa d’acord amb aquesta llei tindrà la mateixa validesa que l’original.
(3) Si es detecta un error en una traducció oficial, l’autoritat haurà de corregir-lo, llevat que aquesta correcció no sigui manifestament necessària. En aquest cas, caldrà lliurar a la part una còpia del document corregit que contingui la sentència de manera gratuïta.

Article 22 – Emissió d’un document que contingui una sentència i d’altres documents en una llengua estrangera
(1) Un document que contingui una sentència o altres documents que hagin de ser enviats per una autoritat finesa a l’estranger o tramesos a una persona estrangera o adreçats al seu ús a l’estranger, podran ser emesos en una llengua que no sigui el finès ni el suec, llevat que es disposi altrament.
(2) Si un document que conté una sentència, o un altre document, ha estat emès en una llengua estrangera i afecta els drets, interessos o obligacions d’una altra persona, i aquesta altra persona, en virtut de la present llei, té el dret a rebre-la en llengua finesa o sueca, se li farà arribar, a requeriment seu, una traducció oficial de manera gratuïta.

CAPÍTOL 5 – Garantia de drets lingüístics

Article 23 – Obligació per part d’una autoritat de garantir els drets lingüístics
(1) Les autoritats hauran de garantir en la seva activitat i per pròpia iniciativa que els drets lingüístics dels particulars siguin garantits a la pràctica.
(2) Les autoritats bilingües hauran d’atendre el públic tant en finès com en suec. Les autoritats faran palès al públic que fan servir les dues llengües, tant pel que fa als serveis com a d’altres activitats.
(3) Les autoritats bilingües empraran la seva llengua, finesa o sueca, en els seus contactes amb els particulars i les persones jurídiques, en cas que se sàpiga quina és la seva llengua, que pugui ser raonablement determinada o ambdues coses.

Article 24 – Serveis lingüístics de les empreses públiques i de les societats estatals i municipals
(1) Les empreses públiques així com també les societats que ofereixin serveis, en què l’estat o un o més municipis bilingües, o bé municipis que emprin llengües diferents, hi exerceixin algun poder, hauran d’oferir els seus serveis i informació en finès i suec, en la mesura i manera exigida per la naturalesa de la seva activitat i els seus vincles substancials i sempre i quan aquests serveis i informació no puguin ser considerats, en conjunt, per la societat com a injustificables. Tot allò que disposa aquesta llei amb relació a les autoritats serà d’aplicació a les empreses estatals que realitzin les funcions d’una autoritat.
(2) A més de tot allò que disposa el subarticle 1, les empreses i societats públiques hauran de complir amb allò que es disposa de manera separada amb relació als serves lingüístics que han d’oferir en la seva activitat.

Article 25 – Obligació dels particulars d’oferir serveis lingüístics
Si s’assignen tasques d’administració pública als particulars en virtut de la llei, les disposicions de la present llei relatives a les autoritats afectaran aquests amb relació al compliment d’aquestes tasques. En cas que es determini el receptor de les tasques segons una resolució o una altra acció per part d’una autoritat o segons un acord entre l’autoritat i el receptor, l’autoritat garantirà que s’ofereixin serveis lingüístics per al compliment de les tasques i en virtut d’aquesta llei. També caldrà garantir el mateix quan una autoritat assigni a un particular tasques que no siguin de tipus administratiu, sempre i quan així ho exigeixi el manteniment del requeriment del nivell de servei exigit per aquesta llei.

CAPÍTOL 6 – Llengua de treball de les autoritats

Article 26 – Llengua de treball de les autoritats estatals
Les autoritats estatals empraran la llengua de la majoria de la població del seu districte oficial com a llengua de treball, llevat que sigui convenient emprar l’altra llengua, les dues o, per alguna raó específica, una llengua estrangera.

Article 27 – Correspondència entre autoritats
(1) En la correspondència entre autoritats estatals s’emprarà la llengua finesa, llevat que o bé l’autoritat receptora o bé l’emissora siguin monolingües en llengua sueca, o bé que per alguna raó sigui més convenient emprar el suec o una altra llengua.
(2) En l’enviament de correspondència als municipis, les autoritats de l’estat empraran la llengua del municipi o la de la majoria de població del municipi, llevat que es disposi altrament en virtut del subarticle 3, o llevat que l’autoritat empri ambdues llengües. A l’hora d’enviar correspondència a universitats, centres de formació professional i altres institucions educatives, les autoritats estatals empraran la llengua del receptor.
(3) En la sol·licitud i enviament de declaracions en afers amb relació als quals calgui lliurar a una part un document que contingui una sentència o bé un altre document, les autoritats estatals i municipals empraran la llengua del procediment. Tanmateix, les autoritats monolingües podran emetre les seves declaracions en la seva pròpia llengua. En aquests casos, caldrà que, a requeriment de l’autoritat, l’autoritat que intervingui en l’afer emeti una traducció oficial i gratuïta de la declaració.

Article 28 – Organismes formats per diversos membres
Tot membre del Govern i d’un comitè, comissió, grup de treball i organisme corresponent estatal, així com també els membres d’un òrgan d’un municipi bilingüe, té dret a emprar el finès o el suec en les reunions i en les declaracions o dictàmens escrits, que calgui adjuntar a les actes o a l’informe. En cas que un altre membre de l’organisme no entengui una declaració oral, caldrà que, a requeriment seu, se li expliqui breument.

Article 29 – Convocatòries i actes dels plens municipals i regulacions municipals
(1) Les convocatòries de reunions i les actes dels plens dels municipis bilingües es redactaran en finès i suec. Serà el municipi qui decideixi la llengua que cal emprar per a les convocatòries de reunions i les actes dels plens d’altres organismes municipals.
(2) Les regulacions i normes corresponents dels municipis bilaterals es redactaran en finès i suec.

CAPÍTOL 7 – Llengües que cal emprar en la legislació i en els avisos públics

Article 30 – Lleis i altres regulacions
(1) Les lleis s’adoptaran i es publicaran en finès i en suec. Els decrets i altra normativa també seran emesos en les dues llengües nacionals.
(2) Les disposicions sobre la publicació de les lleis i altres regulacions són expressades a la Constitució i a la legislació relativa al Diari Oficial de Finlàndia i als reculls de regulacions de les autoritats.
(3) Tant la llengua que cal emprar en els acords internacionals com els criteris citats a les normatives es regeixen mitjançant regulacions específiques.

Article 31 – Propostes i informes legislatius
(1) Les propostes legislatives i els corresponents informes realitzats pels comitès, comissions, grups de treball i organismes corresponents ministerials i estatals, s’escriuran en finès. La publicació inclourà un resum, així com també el text de la proposta legislativa, en suec.
(2) Si el ministeri en qüestió considera que l’informe té prou rellevància per a la població de parla sueca del país, l’informe haurà de ser publicat íntegrament en suec. De manera similar, les propostes o informes legislatius que només afectin la província d’Åland o que siguin d’una particular rellevància per a aquesta província hauran de ser publicades en la seva totalitat en llengua sueca.
(3) En cas que una proposta o un informe legislatiu siguin rellevants sobretot per a la població de parla sueca o per a la Província d’Åland, podran ser publicats en suec alhora que inclouran un resum, així com també el text de la proposta legislativa, en finès.

Article 32 – Informació facilitada per les autoritats
(1) En les informacions facilitades per autoritats estatals o municipals al públic d’un municipi bilingüe s’empraran les llengües finesa i sueca. El ministeri competent garantirà que la informació rellevant que afecti la vida, la salut i la seguretat dels individus, així com també la propietat i el medi ambient, sigui emesa per a tot el país en ambdues llengües nacionals.
(2) Els avisos, anuncis públics i proclames, així com també altres informacions emeses per part d’una autoritat d’un municipi bilingüe, s’emetran en finès i en suec.
(3) La publicació d’informes, resolucions i altres textos similars redactats per les autoritats no requereix la seva traducció. Tanmateix, les autoritats faran les gestions necessàries per tal que les poblacions de parla finesa i sueca puguin rebre la informació.

Article 33 – Senyals, topònims i transport públic
(1) Els textos dels senyals, senyals de trànsit i altres senyals indicadors adreçats al públic per part de les autoritats dels municipis bilingües seran en finès i suec, llevat que només es faci necessari l’ús de llengües estrangeres en virtut de pràctiques internacionals.
(2) La legislació relativa al trànsit viari conté altres disposicions al voltant de la llengua dels senyals de trànsit i altres indicadors a carrers i carreteres.
(3) Les disposicions relatives als topònims que cal emprar als senyals col·locats per les autoritats podran ser regulades per mitjà d’un decret del Govern. Abans de l’aprovació del decret s’obtindrà un informe realitzat per l’Institut de Recerca per a les Llengües de Finlàndia.
(4) Les disposicions relatives a la llengua que cal emprar als senyals i avisos adreçats als passatgers del transport públic podran ser regulades per mitjà d’un decret del Govern.

Article 34 – Informació que cal facilitar als productes de consum
Quan la llei exigeixi que els productes posats a la venda siguin, en funció de la pràctica comercial, etiquetats amb un nom, una descripció del producte, unes instruccions o uns advertiments, el text inclòs en els productes posats a la venda en municipis monolingües es redactarà almenys en la llengua del municipi, i el text inclòs en els productes posats a la venda en municipis bilingües es redactarà almenys en finès i suec. A l’hora de facilitar la informació a què es refereix aquest article, el finès i el suec seran tractats en igualtat de condicions.

CAPÍTOL 8 – Promoció i seguiment dels drets lingüístics

Article 35 – Mesures per a la promoció dels drets lingüístics
(1) D’acord amb la Constitució, el Govern facilitarà els mitjans necessaris per tal de satisfer les necessitats culturals i socials de les poblacions de parla finesa i sueca del país en igualtat de condicions.
(2) L’objectiu de l’organització de l’administració serà l’establiment de divisions territorials adequades per tal que les poblacions de parla finesa i sueca tinguin l’oportunitat d’obtenir els serveis en la seva llengua pròpia en igualtat de condicions.
(3) En les seves activitats les autoritats protegiran la tradició cultural i lingüística de la nació i promouran l’ús de les dues llengües nacionals. Si les circumstàncies així ho demanen, el Govern emprendrà mesures especials per tal de garantir les necessitats culturals i socials relatives a les llengües nacionals.

Article 36 – Supervisió i control
(1) Cada autoritat supervisarà l’aplicació d’aquesta llei dins del seu àmbit d’actuació.
(2) El Ministeri de Justícia supervisarà el compliment i l’aplicació d’aquesta llei i farà recomanacions en les qüestions relatives a la legislació sobre les llengües nacionals. Així, mateix, prendrà les iniciatives i mesures necessàries per tal de rectificar els defectes que pugui detectar.

Article 37 – Informes sobre l’aplicació de la legislació lingüística
(1) En cada període electoral el Govern informarà el Parlament, com a material suplementari de l’Informe de les Mesures del Govern, sobre l’aplicació de la legislació lingüística i sobre les garanties dels drets lingüístics, així com també, si cal, sobre altres circumstàncies lingüístiques.
(2) L’informe no sols tractarà el finès i el suec sinó també almenys el sami, el romaní i la llengua de signes.

CAPÍTOL 9 – Disposicions miscel·lànies

Article 38 – Missions fineses a l’estranger
(1) Les disposicions d’aquesta llei relatives a les autoritats bilingües l’àmbit d’actuació de les quals té una població majoritàriament finesa també afectaran les missions de Finlàndia a l’estranger. Tanmateix, aquesta llei afectarà els consolats honoraris.
(2) Les disposicions més concretes sobre l’ús de llengües estrangeres a les missions podran ser determinades per mitjà d’un decret del Govern.

Article 39 – Unitats de les Forces de Defensa i la seva llengua de comunicació
(1) La llengua de les unitats de les Forces de Defensa és el finès. Tanmateix, hi haurà almenys una unitat de parla sueca. Es podran establir altres unitats militars de parla sueca així com també, si cal, unitats bilingües en virtut de la legislació relativa a les Forces Armades.
(2) La Llei del servei militar (núm. 452/1950) conté disposicions sobre el dret dels reclutes a ser assignats a una unitat on la llengua de comunicació sigui la seva llengua materna, finesa o sueca. La Llei del servei civil (núm. 1723/1991) conté disposicions sobre el dret dels objectors de consciència de parla finesa i de parla sueca a realitzar el seu servei civil en la seva llengua materna.
(3) La llengua de comunicació de les Forces de Defensa és el finès.

Article 40 – Administració del Servei de Presons
(1) Tot i les disposicions de l’Article 6, les presons i les seves dependències que formin part de l’Administració del Servei de Presons són monolingües en llengua finesa.
(2) Tanmateix, es podran instituir una o més dependències de parla sueca o bilingües per mitjà d’un decret del Ministeri de Justícia.

Article 41 – Disposicions més específiques
Les disposicions més específiques sobre l’aplicació d’aquesta llei es faran per mitjà de decrets del Govern.

CAPÍTOL 10 – Disposicions d’entrada en vigor i disposicions transitòries

Article 42 – Entrada en vigor
(1) Aquesta llei entrarà en vigor l’1 de gener de 2004.
(2) Aquesta llei deroga la Llei de llengües d’1 de juny de 1922 (núm. 148/1922) i les seves esmenes posteriors.
(3) Es podran prendre les mesures que calguin per a l’aplicació d’aquesta llei abans de la seva entrada en vigor.

Article 43 – Disposicions transitòries
(1) Un cop la present llei hagi entrat en vigor, qualsevol referència a la Llei de llengües –derogada per la present llei– continguda dins d’una llei o decret que hagi estat publicat abans de l’entrada en vigor de la present llei farà referència a la present llei.
(2) Les disposicions vigents en el moment de l’entrada en vigor de la present llei seguiran sent efectives en aquelles qüestions pendents de tràmit abans de l’entrada en vigor de la present llei, llevat que una autoritat decideixi altrament tot contemplant els drets i interessos de les parts.
(3) El Decret del Govern sobre les divisions lingüístiques dels districtes oficials i d’autogovern durant el període 2003-2012 (núm. 1174/2002) resta en vigor fins a la fi del període d’aplicació estipulat pel decret, en la mesura que afecti l’estatus lingüístic dels municipis, després del qual s’aprovarà un nou decret del Govern relatiu a l’estatus lingüístic dels municipis, d’acord amb l’Article 5(1) de la present llei.
(4) Els textos relatius als béns de consum esmentats a l’Article 34 de la present llei esdevindran de conformitat amb la present llei dins dels cinc anys posteriors a l’entrada en vigor de la present llei.