Dossier núm. 15 - El baix alemany, una llengua que recobra la visibilitat

1. Introducció històrica

1.1. El marc geogràfic

El baix alemany –Niederdeutsch o Plattdeutsch–, que lingüísticament pertany al subgrup germànic occidental, és una de les sis llengües tradicionalment parlades dins del territori de la República Federal d’Alemanya (RFA), que són les següents: d’una banda, l’alt alemany o Hochdeutsch –el que generalment es coneix com a alemany o alemany estàndard i que es parla a tot el territori de la RFA– i de l’altra, quatre llengües minoritàries (les de les minories nacionals danesa, frisona, sòrab i romaní) i el baix alemany, que es pot considerar com una llengua regional. Pel que fa a les llengües minoritàries, tres d’elles es parlen en determinats Länder[1] , situats en zones del nord i l’est del país: el danès, a Slesvig-Holstein; el frisó, també a Slesvig-Holstein i a la Baixa Saxònia; i el sòrab, a Brandenburg i a Saxònia; mentre que el romaní –la llengua de la minoria gitana dels sinti i roma– s’estén per tot el territori alemany.
Quant a l’àmbit d’ús del baix alemany, se situa a les terres baixes del nord d’Alemanya, al nord de la línia Düsseldorf-Kassel-Frankfurt an der Oder (l’anomenada Benrath-Linie, dibuixada de color vermell al mapa de sota), salvant els desajustaments entre les isoglosses que el separen tradicionalment de l’alt alemany, mentre que la frontera lingüística septentrional coincideix aproximadament amb la frontera política entre Dinamarca i Alemanya. A l’est, el límit de la llengua es correspon amb la frontera política entre Alemanya i Polònia, tot i que abans de 1945 s’estenia fins a la Prússia Oriental, i la frontera occidental, si bé oficialment ve delimitada per la divisió política entre els Països Baixos i Alemanya, no està tan clara; així, les parles col·loquials a banda i banda de la frontera, que es diferencien mínimament, són anomenades popularment Plattholländisch (o baix saxó) als Països Baixos o Plattdeutsch a Alemanya, és a dir, enteses com a formes dialectals de l’holandès o de l’alemany, respectivament, pel fet de pertànyer a un o altre estat. A Alemanya, la llengua oficial del territoris del baix alemany és l’alt alemany i als Països Baixos ho és el neerLandès estàndard.

Divisió entre l’alt i el baix alemany (línia vermella) [2]	Els Länder de la RFA [3]
Distribució històrica del baix alemany [4]

1.2. Evolució

a) Origen i expansió
Per conèixer els orígens del baix alemany ens hem de remuntar als segles VI i VII, durant els quals els parlars de les terres altes del sud van experimentar un procés de canvi fonètic que va ser, entre altres factors, el que va configurar l’actual llengua altalemanya, tot distingint-la de la resta de parlars del grup germànic occidental, entre les quals hi ha el baix alemany.
Pel que fa a la història de la llengua, es poden establir tres períodes aproximats: el del baix alemany antic (o saxó), dels segles VIII-XII, del qual es conserven els textos escrits més antics que hi ha en aquesta llengua (S. IX); el del baix alemany mitjà, entre els segles XII i XVI, quan la llengua assoleix el seu màxim esplendor i extensió territorial per la seva condició de llengua de les corts alemanyes del nord i de la Hansa (o Lliga Hanseàtica, una confederació de setanta-set ciutats dotades amb privilegis marítims i comercials que durant l’edat mitjana monopolitzà el comerç exterior alemany), fet que va comportar una notable influència lingüística en les llengües bàltiques i escandinaves, ja que era la llengua de comerç del nord d’Europa; i el període modern, que correspondria a la configuració de la seva diversitat dialectal tal com la coneixem, però també al seu retrocés funcional respecte l’alt alemany.

b) Baix alemany vs. alt alemany
Fins al segle XV l’oposició entre Niederdeutsch i Hochdeutsch era una simple denominació geogràfica: l’alemany de les terres de la plana i el de les terres de muntanya, incloent en el Niederdeutsch les parles holandeses, que trobem documentades com a nederduits, nederduutsche o nederduyts fins a principis del s. XIX [5]. A partir de la Reforma de Luter el Hochdeutsch es va anar introduint als territoris del nord i esdevingué la llengua de prestigi, de l’educació, de la justícia i de l’administració, de manera que l’oposició entre baix i alt alemany va passar de ser geogràfica a ser jeràrquica. Així, de mica en mica es consolida la creença que el baix alemany és un Dialekt o Mundart, és a dir, una llengua dialectal, oral, popular, rural, vulgar, imperfecta, l’alemany mal parlat. La denominació de Plattdeutsch va canviar de significat: en un principi Platt volia dir “llengua del poble”, “la llengua planera i que s’entén”, en oposició a les llengües veïnes o al llatí documental, però quan l’idioma començà a perdre prestigi polític, el nom de la llengua també ho féu i Platt va passar a significar “alemany simple”, ”mal alemany”, “forma incorrecta de parlar”. També les parles considerades dialectals holandeses i daneses són anomenades avui dia Plattholländisch i Plattdänisch. Però, malgrat aquesta pèrdua de prestigi, la relació de bilingüisme diglòssic entre l’alt i el baix alemany ha estat una característica constant de bona part de la població nord-alemanya durant els darrers segles.
Tanmateix, en els darrers temps, la configuració de l’estat alemany modern i la difusió de l’alt alemany com a llengua de prestigi i de l’administració han anat relegant el baix alemany sobretot a l’àmbit privat i familiar. El punt àlgid d’aquesta regressió es dóna durant la postguerra, als anys cinquanta, quan per primera vegada els parlants deixen de transmetre, en massa, la llengua als seus fills. En darrer terme, els desplaçaments poblacionals originats pel final de la segona gran guerra van provocar una reducció important de l’àmbit territorial de la llengua, especialment d’aquelles àrees lingüístiques situades a l’est de l’actual Alemanya, i la disgregació d’un nombre considerable de parlants. Aquest fet també va contribuir a l’expansió definitiva de l’alemany estàndard, que es va imposar sobretot mitjançant el sistema educatiu, els mitjans de comunicació, les formes de vida pròpies del segle XX dels països econòmicament desenvolupats i la mobilitat de la població, i finalment a un procés de substitució lingüística, especialment a les ciutats, que arriba fins als nostres dies.

c) Situació sociolingüística actual
El nombre actual de parlants és difícil d’establir amb certesa. Varia molt segons les fonts i segons es tingui en compte el coneixement actiu o sols el passiu de la llengua. Així, segons les estimacions, es comptabilitzen uns vuit milions de parlants[6], mentre que altres estudis afirmen que són cinc milions[7]. Aquesta disparitat en les xifres és deguda a les diferents percepcions que els enquestats tenen de la seva competència lingüística i de com es formulen i s’interpreten les poques enquestes de recerca lingüística. Val a dir que, en termes generals, el major nombre de parlants del baix alemany correspon a la franja de població de més de cinquanta-cinc anys i que entre les generacions més joves el seu desconeixement, fins i tot passiu, és generalitzat (si bé això pot variar molt segons la regió: encara hi ha zones, poc extenses, a la Frísia Septentrional i a la Frísia Oriental on el baix alemany es parla tant a l’àmbit domèstic com entre els alumnes més joves). L’àmbit d’ús és, doncs, la família i el veïnat, se situa en poblacions petites i gairebé sempre és oral. Pel que fa a la presència de la llengua en els diferents Länder de la RFA trobem que aquesta és més gran en els territoris costaners que no pas terra endins. Actualment, l’àrea de parla del baix alemany abasta vuit Länder: la totalitat del territori de cinc d’ells (Slesvig-Holstein, Mecklenburg-Antepomerània, Baixa Saxònia, Bremen i Hamburg) i només certes parts de tres (Brandenburg, Rin del Nord-Westfàlia i Saxònia-Anhalt)[8].
La condició de dialecte no escrit (si més no en contextos oficials) que el baix alemany té en amplis sectors de la societat i del món cultural del nord d’Alemanya en dificulta enormement les propostes encaminades a la seva recuperació i conservació. Encara avui hom pot llegir en moltes publicacions i sentir (també a la universitat[9]) que el baix alemany és un dialecte i no una llengua, que la condició de llengua la va perdre ja al segle XV i que, pel fet de veure’s reduïda a parla familiar i gairebé només oral, passa a ser automàticament un dialecte de l’alemany estàndard. Aquesta sorprenent classificació de les parles alemanyes, basada en criteris jeràrquics de domini en certs àmbits d’ús, es mantinguda per no pocs defensors del baix alemany que en publiquen llibres i en fan cursos.
Malgrat tot, durant els darrers anys 90 s’han establert els criteris lingüístics adreçats al reconeixement del baix alemany com a llengua independent i no subsidiària de l’alt alemany, tot esgrimint diferències formals i històriques. Aquesta consideració ha contribuït a la millora de l’autopercepció de la llengua , així com també al desenvolupament d’activitats culturals (publicacions, grups de teatre, etc.). Aquest ressorgiment de la consciència lingüística entre els sectors de parlants del baix alemany ha coincidit amb una sèrie d’esdeveniments històrics, concretats a l’àmbit legislatiu –com veurem més endavant–, els resultats dels quals encara estem lluny de poder valorar en termes de la supervivència lingüística o de futur de la llengua.

2. La protecció i la promoció del baix alemany

2.1. La política lingüística a la RFA

Pel que fa al repartiment de les competències en matèria lingüística, cal tenir en compte un dels elements fonamentals que defineixen l’estructura de la RFA: el principi del federalisme (Art. 20, paràgraf 1 de la Llei Fonamental o Constitució), segons el qual les àrees d’ensenyament, ciència i cultura, entre d’altres, recauen sobre els Länder, tant des del punt de vista polític com de producció legislativa; això sí, sempre respectant el Tractat d’Unificació entre les dues Alemanyes del 31 d’agost de 1990. Així doncs, la política i la legislació lingüístiques, tant pel que fa a la llengua oficial alemanya com a les llengües dites minoritàries o regionals, són principalment responsabilitat dels Länder (també en virtut de l’article 70 de la Constitució), que poden actuar de manera diferent en el tractament de les llengües que s’hi parlen; fins i tot un Land amb més d’una llengua regional o minoritària pot seguir una política diferent per a cadascuna d’elles. D’altra banda, la constitució federal, tot i que no fa esment explícit a la protecció de grups ètnics o lingüístics, preveu el principi de no discriminació per raó de llengua (art. 3.3, segons l’esmena introduïda el 27 d’octubre de 1994). Tanmateix, la llengua oficial de l’administració i el poder judicial és l’alemany, segons recull l’article 184 de la Llei Federal d’Organització del Sistema Judicial (Gerichtsverfassungsgesetz) i l’article 23 de la Llei Federal de Procediment Administratiu (Verwaltungsverfahrengesetz), mentre que no hi ha cap disposició que determini quina és la llengua d’instrucció a l’ensenyament, tot i que per norma general aquest rol queda reservat a l’alemany, tant a l’ensenyament general com a la universitat.
Així, el marc jurídic que determina l’estatus i l’ús de les llengües d’Alemanya, i el baix alemany en particular, es pot resumir de la següent manera: la Constitució (de 23 de maig de 1949), la Llei federal d’implementació de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (16 de juliol de 1998), les constitucions d’alguns Länder, diverses lleis federals (relatives als procediments administratius, l’organització del poder judicial, el registre civil, etc.), diversos acords entre Länder (en particular els acords relatius a la ràdio i la televisió) i diverses lleis o regulacions de rang inferior dels Länder.
Quant a la política exercida pels Länder i amb relació a les diverses minories, es donen diversos graus de protecció. La minoria danesa és la que gaudeix d’una posició més avantatjosa, en virtut de tractats bilaterals de cooperació, el més important dels quals és la Declaració de Kiel de l’any 1955. D’altra banda, el Tractat d’Unificació alemany de 1990 va permetre la protecció de la llengua i la cultura de la població sòrab (minoria lingüística eslava parcialment protegida per l’anterior règim de la RDA), fet que posteriorment també es va donar en les respectives constitucions dels Länder de Saxònia i Brandenburg (1992). A Slesvig-Holstein, el Land on conviuen més minories i llengües (a més del baix alemany, hi ha 50.000 parlants del danès, 10.000 del frisó –més uns altres 10.000 amb coneixements passius de la llengua– i uns 5.000 parlants del romaní), la nova constitució de 1990 ja preveia igualment certa protecció a la minoria nacional danesa i el grup ètnic frisó (art. 5.2). L’any 1998, aquest mateix Land introduïa a la seva constitució un article en què la promoció de la llengua baixalemanya hi és referida explícitament (art. 9.2). Tanmateix, el cas de la constitució del Land de Mecklenburg-Antepomerània (1993) és el primer on trobem una disposició relativa a la protecció de la llengua baixalemanya (art. 16.2). Durant la dècada dels 90, altres constitucions, com ara la de Baixa Saxònia, també començaren a referir-se a la protecció de les minories ètniques o nacionals, coincidint amb l’adhesió de la RFA a la Convenció Marc per a la Protecció de les Minories Nacionals, l’altre conveni internacional d’importància cabdal en el reconeixement de certs drets lingüístics. Així, aquest nou marc sociopolític contribueix a dibuixar un escenari lleugerament més favorable a les llengües minoritàries, les quals, amb l’excepció de la minoria danesa, a penes gaudien d’una presència destacable en la vida institucional i cultural alemanya.
Com veiem, doncs, l’estructura federal de l’estat alemany i la distribució de les competències fan que el context polític al voltant del baix alemany sigui molt diversificat, de manera que tota anàlisi resulta, si més no, complexa, ja que els diferents dels graus de protecció entre els diferents Länder dificulten la visió de conjunt.

2.2. Precedents en la protecció del baix alemany

Després de diversos segles de marginació del baix alemany, podríem dir que els primers intents per alentir o aturar aquest procés de desplaçament van sorgir a mitjan segle XIX, quan es va començar a crear una xarxa d’estructures relativament estables (diverses entitats i associacions, representacions teatrals, producció editorial, nous autors literaris i agrupacions de professors i de pastors de l’església) que van contribuir a una millora de la consciència lingüística. Tanmateix, aquesta renaixença no va passar de ser un fenomen estrictament cultural i no va tenir cap repercussió en la llengua estàndard ni en les esferes de la política, l’administració o l’Estat. Les primeres accions per fer que el baix alemany també tingués un lloc a les institucions educatives, es van donar en els cercles científics i universitaris a començaments dels anys 20, quan va néixer la disciplina de filologia baixalemanya a diverses universitats (Rostock, el 1919; Kiel, el 1921; i Hamburg, el 1922). Però, les perspectives perquè el baix alemany s’introduís de manera oficial a les escoles només es van veure correspostes per ineficaces declaracions de bones intencions per part del poder polític.
Malgrat tot, exceptuant el buit del nacional-socialisme, es van adoptar algunes mesures legislatives, tant durant la República de Weimar (1918-1933) com després de la Segona Guerra Mundial:
–un decret del Ministeri de Ciència, Art i Educació Popular de Prússia, anomenat “El baix alemany a les escoles de Prússia” (Erlaß “Plattdeutsch in den preußischen Schulen”), del 17 de desembre de 1919 (actualitzat el 15.05.1922),
–un decret (Erlaß) del Departament d’Ensenyament Superior de l’Estat Lliure de Braunschweig, anomenat “Protecció del patrimoni nacional baixalemany” (“Pflege des Niederdeutschen Heimatsinnes”), del 5 de maig de 1922,
–un anunci (Bekanntmachung) del Ministeri d’Educació Popular de Slesvig-Holstein, anomenat “Protecció de la llengua baixalemanya” (“Pflege der Plattdeutschen Sprache”), del 5 de gener de 1948, i
–diversos decrets promulgats pels Länder de Hamburg (7 de maig de 1951), Slesvig-Holstein (18 d’agost de 1951), Baixa Saxònia (11 d’octubre de 1951), Rin del Nord-Westfàlia (30 de juny de 1956) i Bremen (22 d’abril de 1960), tots ells anomenats (aproximadament) “Protecció de la llengua baixalemanya” (“Pflege der Plattdeutschen Sprache”).
Totes aquestes mesures, però, van tenir un impacte real molt modest, ja que mancaven prerequisits tan necessaris com la formació del professorat de baix alemany, els corresponents plans d’estudi o els materials didàctics, i tampoc es van produir avenços per cobrir aquestes mancances. Aquesta manca de suport institucional, junt amb els factors esmentats a l’apartat sobre la situació sociolingüística actual, van contribuir a una pèrdua de prestigi de la llengua entre els joves i a un empobriment de les competències lingüístiques dels seus parlants, circumstàncies que han provocat que hagi perdut la seva condició generalment acceptada de llengua de comunicació i han desembocat en la seva difícil situació.

2.3. El ressorgiment actual

A principis dels anys 90, la preocupació i el debat polític entorn de la llengua baixalemanya guanyà intensitat i això es traduí posteriorment en diverses accions polítiques i legislatives de protecció i foment de la llengua per part dels diversos Länder, tot i que de manera molt desigual. Així, els Länder més avançats en aquest sentit són Slesvig-Holstein, Mecklenburg-Antepomerània i Baixa Saxònia, que, com veurem en els propers apartats, han adoptat diverses mesures legislatives de rellevància.
D’altra banda, per tal de no perdre la visió de conjunt de la llengua i no limitar-nos a l’esfera de les divisions administratives, cal considerar la cooperació entre els Länder, que s’ha materialitzat en diverses iniciatives, la més rellevant de les quals és el seu paper en la ratificació de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries per part del govern federal.

a) El Land de Slesvig-Holstein
Slesvig-Holstein és el Land capdavanter en la defensa del baix alemany, ja que és el més actiu, el que té un major nombre d’entitats relacionades amb la llengua, el que més mesures ha adoptat i el que ha pres un paper de lideratge i de coordinació amb la resta de Länder. Com ja hem dit, compta amb una complexitat lingüística única dins la República i des de fa temps mostra una actitud molt activa envers les seves minories. L’any 1988 es va crear el càrrec de Delegat per a la Zona Fronterera, que més endavant va passar a anomenar-se Delegat per a les Minories (Minderheitenbeauftragte). En un principi, les tasques d’aquest càrrec només afectaven les minories pròpiament dites, però des del 1992 també inclou el càrrec de Delegat per al Baix Alemany (Beauftragte für Niederdeutsch). La seva tasca consisteix a informar i assessorar la presidenta del Land sobre la situació de la llengua.
La primera institucionalització de la relació entre el baix alemany i la política es va materialitzar en la creació del Comitè Consultiu del Parlament de Slesvig-Holstein per al Baix Alemany (Beirat Niederdeutsch beim Schleswig-Holsteinischen Landtag), el 13 de març de 1992. Aquest òrgan està compost per representants parlamentaris de cada partit, representants del govern (del Delegat per al Baix Alemany i del Ministeri d’Educació i Cultura) i representants dels diversos àmbits de l’escena cultural baixalemanya, nomenats pel President del Parlament (entitats i associacions, l’església, la universitat, la pedagogia, l’escola, el teatre, els mitjans de comunicació i la literatura). Aquest comitè es reuneix com a mínim dues vegades a l’any i la seva tasca consisteix a discutir i actualitzar la imatge de la llengua, coordinar les activitats de les diverses parts implicades i preparar les diverses mesures de planificació (la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, un pla general per al Land –que descriurem immediatament–, els plans d’estudi, etc.)
Pel que fa a les mesures legislatives, el govern de Slesvig-Holstein ha creat principalment dos instruments: un decret del 1992 que va posar les bases per a la presència del baix alemany a l’escola i un pla, aprovat el 1994, que va concretar l’esmentat decret i a més va ampliar el camp d’actuació a un espectre molt més ampli. Aquestes dues mesures estan concebudes de manera unitària.
El punt de partida, doncs, es va centrar en el que és l’àmbit que més incideix en les possibilitats de supervivència de la llengua: l’ensenyament. El 7 de gener de 1992, el Ministeri d’Educació, Ciència, Recerca i Cultura va publicar un decret (Erlaß) anomenat “Niederdeutsch in der Schule” (“El baix alemany a l’escola”), el qual estableix que l’escola té l’obligació d’impartir coneixements sobre la literatura i la llengua baixalemanyes, i d’incloure-hi els diversos àmbits de la vida caracteritzats pel baix alemany. A més, també especifica que el baix alemany i la cultura relacionada amb el baix alemany han de constituir un principi fonamental de l’ensenyament. Inclou la necessitat de fomentar la capacitat de parlar la llengua baixalemanya, així com també el seu ús. Tot i així, no preveu la creació de l’assignatura de baix alemany, sinó que s’emmarca dins de diverses assignatures. Aquest decret va ser desenvolupat mitjançant un document anomenat Directrius del pla d’estudis per al baix alemany a l’escola (Lehrplanbausteine für Niederdeutsch in der Schule), el qual especifica els principals continguts de baix alemany que s’han d’impartir dins de diverses assignatures (llengua alemanya, estudi del país i de l’entorn, religió i música, història, geologia, biologia, entre d’altres), tant a l’escola primària com a la secundària[10].
L’altre instrument –el Pla del Land per al baix alemany (Landesplan Niederdeutsch)–, que es va aprovar l’1 de gener de 1994, és més global, ja que constitueix el marc principal de regulació. Abasta tots els àmbits de la societat: l’educació preescolar, primària, secundària, universitària i contínua, l’església, el teatre, les entitats, els mitjans de comunicació i la política.
Finalment, la Carta de les llengües regionals o minoritàries es concep com la tercera pedra angular de protecció i foment del baix alemany. Com veurem a l’apartat dedicat a la Carta, el paper de Slesvig-Holstein és cabdal en el procés d’inclusió del baix alemany.
També és de gran rellevància l’esmena de la Constitució del Land, del 20 de març de 1998, que estipula que el Land protegeix i fomenta el manteniment de la llengua baixalemanya (Art. 9.2).
Pel que fa a les principals eines de promoció de la llengua i cultura baixalemanyes, dins dels límits del Land de Slesvig-Holstein, n’hi ha quatre, que mantenen un esperit de cooperació entre ells: el Consorci Popular de Slesvig-Holstein (SHHB, Schleswig-Holsteinischer Heimatbund), que va participar en l’elaboració del decret del baix alemany a l’escola i dels plans d’estudi; dos Centres per al Baix Alemany (Zentren –en singular, Zentrum– für Niederdeutsch), situats a Leck i a Ratzeburg, que realitzen tasques d’informació i assessorament, com per exemple l’elaboració de materials didàctics; i el Consell del Baix Alemany de Slesvig-Holstein (Plattdeutscher Rat für Schleswig-Holstein). Aquest consell es va crear el febrer de l’any 2000 i el seu objectiu és agrupar totes les entitats relacionades amb la llengua i representar els seus interessos, tant amb tasques organitzatives com de creació d’iniciatives; a més, fou la base per a la creació el setembre de 2002 del Consell Federal del Baix Alemany, que representa els parlants baixalemanys de vuit Länder, tal i com s’explica més endavant a l’apartat “c) Cooperació entre Länder”.

b) Els altres Länder
Després de Slesvig-Holstein, el Land de Mecklenburg-Antepomerània és el que més pes té en el moviment de recuperació del baix alemany i també ha contribuït activament al procés d’inclusió del baix alemany a la ratificació de la Carta. De fet, la seva constitució de 1993 ja inclou una menció explícita a la protecció i la promoció del manteniment de la llengua baixalemanya (Art. 16.2).
La primera mesura del Land, però, es va adoptar uns dos anys abans de la introducció d’aquest article a la constitució; es tracta d’un document no vinculant titulat Concepció per a la promoció del baix alemany a l’escola, a l’ensenyament superior i en les tasques lingüístiques i culturals (Konzeption zur Förderung des Niederdeutschen in der Schule, an den Hochschulen und in der Sprach- und Kulturarbeit), el qual assenyala que cal introduir el baix alemany als centres escolars, tot demanant-los que fomentin la llengua, dins del marc de diverses assignatures, com ara de llengua alemanya, estudi del país i de l’entorn, música, art o plàstica. Però aquesta petició no va esdevenir vinculant fins que no es va incloure a la Llei de l’escola del Land de Mecklenburg-Antepomerània (Schulgesetz für das Land Mecklenburg-Vorpommern), adoptada el 15 de maig de 1996, la qual afirma que les escoles s’han d’encarregar de fomentar el baix alemany (article 2.3). El següent pas fou una Regulació administrativa del Ministeri de Cultura titulada “El treball a l’escola primària” (“Die Arbeit in der Grundschule”) i publicada el 8 de setembre de 1998, la qual exposa que, sobre la base dels plans d’estudis, s’ha posar atenció al baix alemany en assignatures com llengua alemanya, estudi de l’entorn i música (punt 3.4). Ara bé, la implementació d’aquest encàrrec no seria possible sense un pla d’estudis específic, i això no va ocórrer fins el febrer de 1999, quan es va publicar el Pla d’estudis per al baix alemany a l’escola primària i als centres d’ensenyament general de nivells posteriors (Rahmenplan Niederdeutsch für die Grundschule und alle weiterführenden allgemeinbildenden Schulen). Aquest pla d’estudis abasta tots els tipus d’escoles i tots els cursos, i fa suggeriments per a la configuració dels continguts de la classe i per a la presència del baix alemany a les activitats d’oci.
Pel que fa als sis Länder restants, podem destacar, a tall d’exemple, diverses mesures d’alguns d’ells en l’àmbit de l’ensenyament que inclouen esments explícits al baix alemany, sobretot per part del Land de Baixa Saxònia. L’any 1993, aquest Land va introduir una esmena a la Llei de l’Escola de Baixa Saxònia (Niedersächsisches Schulgesetz), la qual afirma que s’ha de capacitar els alumnes a saber-se expressar, incloent-hi l’ús del baix alemany o el frisó (article 2.1). Cinc anys més tard, el 22 de juliol de 1997, el Ministeri de Cultura va publicar un decret titulat “La regió a l’aula” (“Die Region im Unterricht”), el qual es remet al posicionament del Land en favor de la inclusió del baix alemany a la Carta, així com també a l’article que acabem d’esmentar de la Llei de l’Escola del 1993, i fa un esment a la presència del baix alemany a l’aula. De fet, a la pràctica, Baixa Saxònia duu a terme una tasca remarcable en diversos camps: l’esmentat decret permet la possibilitat de realitzar diversos projectes, com ara l’ensenyament bilingüe (aquest Land ha tingut un paper capdavanter a la zona de parla baixalemanya en projectes de multilingüisme a les primeres edats, ja que va ser el primer a instaurar jardins d’infància bilingües –l’any 1997, fins i tot abans de la ratificació de la Carta– i a introduir l’ensenyament bilingüe a l’escola primària); també és molt significativa la feina de l’Oficina del Baix Alemany de Frísia Oriental (Plattdütskbüro der Ostfriesische Landschaft), que rep subvencions del Land des de 1992 i és un punt de referència en la promoció de la llengua baixalemanya: ha contribuït a l’estandardització de la llengua (amb diccionaris i llibres d’aprenentatge), manté una xarxa regional per a diverses activitats culturals (literatura, grups de teatre, etc.) i gestiona diversos projectes educatius innovadors. Finalment, diversos plans d’estudis dels Länder de Saxònia-Anhalt (1999), Bremen (2002) i Hamburg (agost de 2003) fan també esment a la presència de la llengua baixalemanya a l’escola. De fet, els nous plans d’estudis de l’escola secundària d’Hamburg estipulen que la llengua i la literatura baixalemanyes formen part de l’assignatura d’alemany com a continguts obligatoris, la qual cosa és un gran pas endavant.

c) Cooperació entre Länder
Una de les primeres iniciatives conjuntes entre diversos Länder fou la creació de l’Institut de la Llengua Baixalemanya (INS, Institut für Niederdeutsche Sprache), amb seu a Bremen, per part dels Länder de Bremen, Baixa Saxònia, Hamburg i Slesvig-Holstein. El seu objectiu consistia a omplir el buit que hi havia en l’observació, el tractament i la salvaguarda de la llengua i cultura regionals del nord del país, de manera que el seu abast engloba tot el territori de parla baixalemanya. La data de creació d’aquest institut fou el 10 de novembre de 1972, però les garanties financeres que havien d’assegurar el seu futur no es van pactar fins al gener de 1979; segons aquell pacte, el Land de Bremen es responsabilitza del 25% dels costos i la resta corre a càrrec dels altres tres Länder. Les activitats de l’INS són molt àmplies i se situen en àmbits com el de la lexicografia (ha elaborat un diccionari baix alemany-alt alemany), la filologia (ha creat una gramàtica baixalemanya), la biblioteconomia (realitza tasques de creació i manteniment de material arxivístic), la investigació (per exemple, sobre les tradicions literàries i els autors o sobre la situació real de la llengua), la informació i la difusió, així com també la política lingüística.
Una altra iniciativa conjunta rellevant es dóna en el camp de la ràdio i la televisió, concretament a la Radio i Televisió del Nord d’Alemanya (NDR, Norddeutscher Rundfunk), regulada pel darrer acord que s’ha realitzat fins ara, entre els Länder d’Hamburg, Mecklenburg-Antepomerània, Baixa Saxònia i Slesvig-Holstein (els dies 17 i 18 de desembre de 1991). Aquest acord (Der NDR-Staatsvertag) no fa cap referència explícita al baix alemany, però afirma que la regió nord-alemanya, la seva cultura i la seva llengua han de ser tingudes en compte a la programació, la qual s’ha de configurar en base a aquest objectiu i la qual també té la finalitat de conservar la identitat cultural (article 5.2). L’emissora de ràdio NDR 1 Welle Nord, de Slesvig-Holstein, per exemple, produeix tot un seguit de programes en baix alemany, però es tracta d’una programació reduïda i només per a un cert tipus de públic; i Radio Bremen i Hamburg Welle (NDR 1 Hamburg) emeten un butlletí diari de notícies internacionals els dies laborables.
En el terreny més purament polític, s’han produït diverses iniciatives, com per exemple una reunió entre els consells consultius per al baix alemany dels parlaments de Slesvig-Holstein i Mecklenburg-Antepomerània, celebrada el 26 d’agost de 1999, per tractar la situació de la llengua i la implementació de la Carta; en aquesta reunió ambdós òrgans van deixar constància de la seva intenció de reunir-se anualment a partir d’aleshores. A la tardor d’aquell mateix any, també es va celebrar una Conferència de Ministres d’Educació i Afers Culturals dels Länder dels nord. D’altra banda, una altre recurs orientat a establir relacions de coordinació entre els diferents Länder i d’interlocució amb els poders federals havia de ser la creació dels consells del baix alemany, com ara el ja esmentat Consell del Baix Alemany de Slesvig-Holstein (Plattdeutscher Rat für Schleswig-Holstein), que va iniciar la seva activitat el febrer de l’any 2000, però no es van arribar a crear. Finalment, la tasca conjunta dels Länder s’ha vist culminada amb la creació, el setembre de 2002, d’una institució unitària, el Consell Federal del Baix Alemany (Bundesrat für Niederdeutsch). Es tracta del primer òrgan que representa els interessos dels parlants del baix alemany a nivell federal i està format per delegats del vuit Länder de parla baixalemanya; rep el suport de les entitats relacionades amb la cultura, les tradicions o la llengua, i de l’INS, el qual s’ha responsabilitat de les tasques de gestió. La seva activitat consisteix principalment a discutir les línies de política lingüística que s’han de seguir, a observar la implementació real de la Carta (incloent-hi comentaris per a la redacció dels informes estatals d’Alemanya) i a representar el baix alemany a l’Oficina Europea per a les Llengües Minoritzades (EBLUL). No obstant això, les estructures per a la representació dels vuit Länder concernits són encara febles o inexistents.

3. El baix alemany, la primera “llengua regional” de la Carta

3.1. L’enfocament de la Carta

La ratificació alemanya de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, el juliol de 1998, a banda de ser de les primeres que es van produir (cal recordar que la Carta disposa que la seva entrada en vigor no seria efectiva fins que almenys cinc estats l’haguessin ratificada), va possibilitar o facilitar que el baix alemany entrés finalment en el grup de llengües sobre les que s’haurien d’aplicar una sèrie de mesures determinades, en aquest cas a càrrec dels respectius Länder: Així, segons l’informe oficial explicatiu d’aquest instrument i tenint en compte que el seu enfocament cultural preval per damunt d’una possible perspectiva sociopolítica, una llengua regional serà aquella que és parlada en una part del territori d’un estat en què, a més, aquesta llengua pot ser emprada per la majoria de la població[11]. Resumint, la Carta pretén protegir les llengües regionals o minoritàries com a part fonamental del patrimoni cultural europeu, però s’absté, com sabem, de protegir els grups lingüístics.
Cal recordar aquí que ja en el període d’elaboració del text de la Carta es van produir certs debats al voltant del nom que se li hauria de donar a la convenció. Segons explica de Puig[12], davant el reguitzell de noms i adjectius emprats per designar aquest tipus de llengües –minoritzades, autòctones, vernàcules, no estatals, poc esteses, etc.– i les diferents sensibilitats i percepcions polítiques al voltant de la qüestió, es va optar finalment per designar-les com a “minoritàries o regionals” bo i evitant confusions i que la qüestió de la reivindicació lingüística es vinculés amb altres tipus de reivindicacions (per exemple, l’adjectiu nacional aplicat a aquestes llengües va ser rebutjat sistemàticament).
D’altra banda, el concepte de regió i, per extensió, l’adjectiu regional són referències comunes i consolidades en dret europeu i comunitari, fet que va propiciar que s’apliqués també a l’àmbit lingüístic, en concret al títol definitiu de la Carta. Les “llengües regionals”, doncs, van esdevenir subjectes de dret a partir de l’aprovació de la Carta pel Consell d’Europa.
Posteriorment, alguns autors han intentat establir una definició més concreta de llengua regional a partir d’una sèrie de característiques etnolingüístiques i extralingüístiques distintives. Segons Wicherkiewicz[13], les llengües regionals reuneixen per regla general alguna de les següents característiques:
a. una relació propera de parentiu lingüístic amb la llengua majoritària de l’estat i la percepció de la llengua regional com a dialecte de la llengua d’estat;
b. un desenvolupament històric paral·lel entre la llengua regional i la d’estat a nivell sociopolític;
c. absència d’una consciència consolidada d’identitat ètnica o política malgrat el fet que la llengua vehiculi una determinada identitat;
d. existència d’una gran varietat interna de la llengua, fet que provoca que se la pugui classificar com a formes dialectals de la llengua de l’estat;
e. mancança d’un estàndard literari acceptat per la comunitat;
f. tradició literària especialment rica i prestigi en temps passats;
g. diferències confessionals o religioses amb el grup majoritari (no és el cas del baix alemany);
h. oposició interna respecte al fet de ser autopercebuts com una minoria –nacional, ètnica o lingüística (els parlants de baix alemany difícilment s’identifiquen com a minoria, ja que aquest terme té connotacions ètniques i, des d’aquest punt de vista, ells formen part de la identitat alemanya).
Segons aquestes variables, o algunes d’elles, l’autor afirma que a Europa existeixen unes quantes llengües que podrien encabir-se dins d’aquesta definició: l’occità, l’asturià, l’aragonès, el caixubi, l’scots i, evidentment, el baix alemany.

3.2. La ratificació de la Carta per part d’Alemanya

A l’hora de fer una valoració de l’impacte polític i legislatiu que ha tingut la ratificació de la Carta per part d’Alemanya, s’han d’analitzar tant els esdeveniments que es van produir abans de la ratificació –i que, a més, van contribuir-hi–, com els que s’han produït posteriorment i que, per tant, en són conseqüència. Així doncs, en primer lloc cal situar-ne les dates i les característiques jurídiques: la ratificació es va produir en virtut d’una llei de rang federal, la Llei d’implementació de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries del 5 de novembre de 1992 (Gesetz zu der Europäischen Charta der Regional- oder Minderheitensprachen des Europarats vom 5. November 1992), promulgada el 9 de juliol de 1998. El rang de llei federal fa que tingui supremacia per davant de qualsevol llei subordinada, incloses les lleis dels Länder. És més, en virtut del principi de primacia de la llei internacional, també té prevalença sobre altres lleis federals. Pel que fa a les principals dates relacionades amb el procés de ratificació de la Carta, són les següents: el 5 de novembre de 1992 la RFA va signar la Carta i el 9 de juliol de 1998 va promulgar-la, tot donant el consentiment a les dues declaracions que havia emès uns sis mesos abans –el 23 i el 26 de gener de 1998, respectivament– com a preparació per a la ratificació de la Carta i per a la implementació de les obligacions relatives a la Part II. Segons aquestes dues declaracions, l’àmbit geogràfic d’aplicació de la Carta s’estructura de la següent manera: a més de les obligacions contretes en virtut de la Part II, als Länder de Bremen, Hamburg, Mecklenburg-Antepomerània, Baixa Saxònia i Slesvig-Holstein el baix alemany s’empara amb la Part III (articles 8-14), mentre que a Brandenburg, Rin del Nord-Westfàlia i Saxònia-Anhalt només s’aplica la Part II (article 7); de tota manera, aquests tres Länder també es beneficien de la protecció prevista en algunes disposicions de la Part III, sense arribar al mínim de 35 disposicions necessàries. Finalment, el 16 de setembre es va dipositar l’instrument de ratificació al Consell d’Europa i l’entrada en vigor es va produir l’1 de gener de 1999.
Els arguments esgrimits a l’hora d’incloure el baix alemany entre les llengües a les que s’havien d’aplicar algunes de les mesures de protecció previstes per la Carta (és a dir, les “llengües minoritàries” dels grups ètnics –frisons, sòrabs i sinti i roma– i nacionals –danesos–), a més de la diferenciació entre l’alt i el baix alemany com a dues llengües autònomes, van girar entorn de la consideració de la població parlant de la llengua baixalemanya com un grup obert i no organitzat en un sentit polític (en contraposició, doncs, a altres grups que sí que poden vehicular reivindicacions d’altre tipus a través de les seves llengües), a més d’invocar un altre dels objectius de la Carta: l’estreta relació amb grups de parlants de la llengua tant a Dinamarca com als Països Baixos.
El grau de reconeixement atorgat l’any 1998 al baix alemany com a llengua regional en el sentit de la Carta contrasta, però, amb altres circumstàncies més adverses, de manera que la Carta ha pogut suposar una bona oportunitat per a la llengua. De fet, l’any 1998 l’Oficina Europea per a les Llengües Minoritzades (EBLUL) –l’òrgan supraestatal que representa les llengües regionals o minoritàries davant les institucions comunitàries i que vetlla pel compliment de les accions i polítiques que ell mateix promou– no reconeixia el baix alemany com a tal[14]. En aquest mateix sentit, l’estudi “Euromosaic”[15], encarregat al llarg dels anys 1992 i 1993 per la Comissió Europea per tal de poder comptar amb “un projecte de recerca que definís la situació actual de les llengües minoritàries de la Unió Europea”, tampoc inclou el baix alemany entre les llengües que foren objecte d’estudi.

a) El procés previ a la ratificació
La ratificació aprovada pel Parlament Federal alemany (Bundestag) el juliol de 1998 s’ha d’entendre com la culminació d’un procés iniciat pels Länder, que, gràcies a la seva pressió i influència, van aconseguir que el baix alemany també formés part de les llengües que havien de ser objecte de protecció de la Carta.
Per conèixer els orígens del procés previ a la ratificació, ens hem de remuntar al 1993, data en què el govern federal va respondre a una petició formulada pels Länder del nord del país en la qual li demanaven que inclogués el baix alemany a la Part II de la Carta[16]. En aquella ocasió el govern federal va denegar la petició en considerar que el baix alemany no es podia qualificar com a llengua regional segons el sentit de l’article 1 de la Carta. Aleshores, el 13 de maig de 1993 el Parlament del Land de Mecklenburg-Antepomerània va decidir unànimement d’exigir al govern del Land que es comprometés a intercedir al Bundesrat en aquest sentit. A continuació es va procedir a comprovar les possibilitats d’aplicar un mínim de 35 disposicions de la Part III i es va arribar a la conclusió que totes ja es complien i que es podien implementar sense cap cost, de manera que el 15 de març de 1994 el govern del Land va estar a d’acord a proposar la inclusió del baix alemany a la Part III de la Carta, sempre i quan tots els Länder del nord del país hi donessin el seu vot unànime.
En aquest sentit, cal destacar el paper principal de Slesvig-Holstein, que ha adoptat la funció de coordinació amb els altres Länder. A principis de 1994, el govern del Land també va decidir incloure el baix alemany a la Part III de la Carta, ja que considerava que ja complia 39 disposicions, que, a més, es podien implementar sense cap cost; així mateix també es va proposar influir activament els altres Länder que encara vacil·laven i el govern federal perquè es posicionessin a favor d’aquesta inclusió. Pel que fa als altres Länder, Baixa Saxònia havia mostrat una predisposició total a aquesta inclusió (va signar 39 disposicions), Hamburg estava en condicions d’aprovar 31 disposicions, però va expressar la seva intenció de d’arribar a les 35, Rin del Nord-Westfàlia també va donar senyals positives, mentre que Bremen encara no havia fet les comprovacions necessàries per poder estar en condicions d’aprovar el mínim de disposicions. Finalment, el 30 de maig de 1995 els Länder i el govern federal van arribar a un acord per incloure el baix alemany també a la Part III de la Carta; a partir d’aquest acord, els Länder van proposar les disposicions de la Carta que volien seleccionar i el Ministeri Federal de l’Interior (Bundesministerium des Innern) va comprovar que poguessin ser implementades abans de poder ratificar la Carta. L’estiu de 1997 va finalitzar les comprovacions pertinents i el gener de 1998 va emetre les dues declaracions que hem esmentat anteriorment. En últim terme, el juliol el Bundestag va adoptar la llei d’implementació de la Carta, amb el consentiment previ del Bundesrat.

b) El procés posterior a la ratificació
Si ens preguntem si la ratificació de la Carta per part d’Alemanya ha tingut com a conseqüència directa l’adopció de noves mesures legislatives de regulació del baix alemany, proposem la consulta dels textos legislatius que hem compilat per a aquest dossier i que hem inclòs a la secció “El marc legal”, ja que permet observar les dates d’adopció dels diferents textos. Com es pot apreciar, cap de les mesures adoptades és de tipus federal, sinó de Land, per bé que, com acabem d’assenyalar, Länder com Slesvig-Holstein, Mecklenburg-Antepomerània i Baixa Saxònia ja disposaven de prou regulacions per poder estar en condicions d’implementar la Carta sense haver de crear-ne necessàriament de noves. Sigui com sigui, cap dels textos dedicats íntegrament i explícitament a la regulació de la llengua baixalemanya no té el rang de llei de Land pròpiament dit, sinó que són de rangs inferiors. Malgrat aquesta circumstància, no podem oblidar les dues referències constitucionals explícites al baix alemany de Slesvig-Holstein i Mecklenburg-Antepomerània, si bé la de Mecklenburg-Antepomerània és de 1993 i la de Slesvig-Holstein es va introduir mitjançant una esmena l’any 1998. Queda per esbrinar si aquesta esmena es va produir com a conseqüència directa de la ratificació imminent de la Carta.
Pel que fa a les repercussions de la Carta, també cal tenir en compte el mecanisme de control ideat per garantir-ne l’aplicació, el qual preveu recomanacions, en cas que sigui necessari, per a la introducció de millores en la legislació i la política duta a terme per l’estat en qüestió. Aquest mecanisme s’organitza principalment en períodes de 3 anys i s’estructura a partir dels informes elaborats pels estats, d’una banda, i els Comitès d’Experts Independents, de l’altra (que avaluen l’informe lliurat per l’estat i consulten les diverses institucions que representen els interessos de la llengua regional o minoritària en qüestió). En darrera instància el mecanisme es culmina amb una recomanació que el Consell de Ministres del Consell d’Europa fa a l’estat en qüestió, arran de l’informe del Comitè d’Experts.
Així doncs, el primer fruit visible d’aquest mecanisme fou l’Informe Inicial de la República Federal d’Alemanya en virtut de l’article 15, paràgraf 1 de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries (Erster Bericht der Bundesrepublik DeutschLand gemäß Artikel 15 Absatz 1 der Europäischen Charta der Regional- oder Minderheitensprachen), lliurat el 20 de novembre de 2000. Aquest informe fou elaborat a partir de les contribucions de cadascun dels Länder.
Dos anys més tard, el 5 de juliol de 2002, es va publicar l’Informe del Comitè d’Experts sobre l’aplicació de la Carta (Report of the Committee of Experts on the Application of the Charter). Com a observació prèvia general, a l’hora d’avaluar l’aplicació de la Carta, el Comitè d’Experts observa que hi ha certes mancances i anima les autoritats a adoptar legislació específica i mesures administratives en diversos camps emparats per la Carta, sobretot a l’administració i a l’àmbit judicial. A l’avaluació de l’aplicació de la Part II afirma que cal que es prenguin mesures per evitar l’aïllament dels Länder i garantir la cooperació entre ells, i que la manca d’una organització única que aplegui aquesta cooperació és un gran impediment per a la promoció del baix alemany. Pel que fa a l’avaluació de l’aplicació de la Part III, el Comitè d’Experts destaca sobretot les següents observacions animant les autoritats de diversos Länder a prendre les mesures necessàries per: tant a Hamburg com a Bremen, incrementar i sistematitzar més la possibilitat que els usuaris dels serveis d’assistència social siguin rebuts i tractats mitjançant el baix alemany; a Bremen, a més, per garantir que el baix alemany formi part del currículum escolar de ple dret; i a Slesvig-Holstein, per encoratjar i/o facilitar l’emissió de programes de televisió en baix alemany. En l’apartat de conclusions finals, el Comitè d’Experts diu que, malgrat el reconeixement del baix alemany per mitjà de l’instrument de ratificació, a la pràctica encara se’l considera com una variant de l’alemany i no com una llengua de ple dret, la qual cosa dificulta greument el reconeixement de l’estatus del baix alemany a l’àmbit de l’ensenyament, tal com exigeixen les disposicions de la Carta seleccionades per Alemanya. L’origen d’aquesta dificultat radica, segons afirma, en el fet que la decisió sobre el paper del baix alemany com a assignatura recau sobre els educadors i no en els pares i mares dels alumnes, de manera que en gran part esdevé una qüestió arbitrària. D’altra banda, esmenta el cas del Land de Baixa Saxònia, assenyalant la necessitat de reforçar o introduir el baix alemany a l’ensenyament primari i secundari. A més, l’informe també destaca una mancança en el terreny cultural, ja que diu que no hi ha cap institució cultural establerta i resulta difícil basar l’activitat cultural únicament en el finançament de projectes.
Finalment, la Recomanació del Comitè de Ministres del Consell d’Europa sobre l’aplicació de la Carta per part d’Alemanya (Recommendation of the Committee of Ministers of the Council of Europe on the application of the Charter by Germany), adoptada el 4 de desembre de 2002, estableix com a prioritats que cal: adoptar disposicions jurídiques específiques, en els casos en què hi hagi mancances, per tal d’implementar els compromisos de la Carta; introduir mecanismes específics de planificació i control i garantir una assignació adequada dels recursos en l’àmbit d’ensenyament; millorar la formació del professorat en totes les llengües regional i minoritàries; crear una política estructural per poder posar a la pràctica l’ús de les llengües regional i minoritàries en els tractes amb l’administració i, si escau, als jutjats; conscienciar més els parlants de les llengües regional i minoritàries de la possibilitat de fer ús del seu dret a utilitzar la seva llengua davant les autoritats administratives i, si escau, judicials; i, en darrer lloc, prendre una actitud més activa a l’hora de promoure la presència de les llengües regional i minoritàries als mitjans de comunicació.
Un cop completat el primer període del mecanisme de control, hauria d’iniciar-se aquest mateix any 2003 el segon període, ja que s’espera que Alemanya publiqui el seu Segon Informe sobre la Carta abans que acabi l’any. Segons informa l’INS, en una conferència celebrada el passat mes de juny per tractar la implementació de la Carta, el govern federal va presentar una proposta de text de l’informe i la va sotmetre a discussió amb les diverses parts implicades. Sembla ser que tindrà una extensió de 400 pàgines, de les quals 150 estaran dedicades al baix alemany.

4. El baix alemany, una llengua que recobra la visibilitat?

Per poder sospesar les perspectives de futur del baix alemany, hem d’entroncar amb el títol que encapçala aquest dossier, “El baix alemany, una llengua que recobra la visibilitat”, i preguntar-nos fins a quin punt això és una realitat o tan sols una il·lusió creada per la notòria embranzida que s’ha produït a partir dels anys 90 fins a l’actualitat, sobretot arran de l’optimisme –moderat, potser caldria afegir– que suscita el compromís de la Carta.
Efectivament, la Carta podria ser una bona oportunitat per encarrilar el procés de recuperació de la llengua baixalemanya, sobretot si tenim en compte que és la primera vegada que l’Estat alemany li confereix reconeixement i protecció. Ara bé, caldria avaluar si ho fa d’una manera prou satisfactòria, és a dir, si els compromisos adquirits en virtut de la Carta són prou ambiciosos i si realment s’apliquen. En paraules del mateix Delegat per a la Zona Fronterera de Slesvig-Holstein, “no es preveu que la implementació de la Carta es produeixi de manera ràpida”, mentre que, segons el Ministre d’Educació de Mecklenburg-Antepomerània, per poder implementar la Carta amb èxit s’han d’establir certes condicions prèvies: cal que les institucions estatals duguin a terme una tasca de difusió sobre la funció i les possibilitats de la Carta, cal crear una imatge positiva de la llengua, sobretot a nivell institucional i polític, i s’ha de treballar per poder aconseguir el màxim consens possible entre els Länder i assolir una política unitària, per poder optimitzar els recursos financers amb projectes eficaços i per poder desenvolupar certes estratègies de manera conjunta, com per exemple marcar les prioritats en l’àmbit de l’ensenyament[17]. En els aspectes de la imatge i la coordinació també hi ha incidit especialment el Comitè d’Experts del Consell d’Europa, com acabem d’esmentar a l’apartat anterior, tot alertant del perill que els Länder s’aïllin i del caràcter subordinat que massa sovint s’atribueix al baix alemany. Un altre dels punts febles assenyalats pel Comitè d’Experts són les mancances en la producció legislativa. D’altra banda, també voldríem destacar una circumstància excepcional: el govern alemany s’excusa de les retallades en les subvencions adduint que ha hagut de fer front a les catastròfiques inundacions de l’estiu de 2002, que “en els propers anys tindran un important i llarg impacte en l’ús i l’apropiació de fons públics”[18]. Així doncs, veiem que la implementació només es compleix de manera parcial.
Pel que fa a la situació actual del baix alemany en els diversos àmbits de la vida, a continuació proposem un breu resum orientatiu:

· Ensenyament
Malgrat que s’estan posant les bases per implantar progressivament el baix alemany a l’ensenyament, sobretot a Slesvig-Holstein, es tracta d’un procés molt desigual segons cada Land, i les bones intencions sovint xoquen amb la realitat, ja que la presència de la llengua és encara reduïda, de caràcter optatiu i gairebé sempre és decisió dels educadors (excepte a Hamburg, com ja hem vist). També ho destaca el Comitè d’Experts. Així doncs, en realitat la introducció del baix alemany a l’escola, tant a l’etapa preescolar, com primària, com secundària, és relativa, ja que depèn de les competències lingüístiques del professorat, que no són òptimes, malgrat que hi ha infrastructura disponible (formació de professorat, elaboració de materials didàctics, etc.). D’altra banda, cal subratllar que fora de l’escola també s’organitzen cursos i activitats (per exemple, les “Escoles Populars” –Volkshochschule–, els Centres per al Baix Alemany de Ratzeburg i Leck, l’SHHB de Slesvig-Holstein o l’Oficina del Baix Alemany de Frísia Oriental).
Pel que fa a la universitat, contràriament a la feina que fan les escoles i institucions culturals públiques i privades, no sembla dedicar massa atenció al baix alemany. En termes generals, hi ha la tendència a reduir les possibilitats d’estudiar baix alemany. Algunes universitats sovint suprimeixen la plaça que deixa vacant un professor en retirar-se o la secció de baix alemany no compta amb una secció pròpia i forma part del departament de germanística. A Hamburg, per exemple, hi és gairebé inexistent, mentre que a la Universitat Ernst Moritz Arndt, de Greifswald (Mecklenburg-Antepomerània) la plaça de llengua i literatura baixalemanyes està vacant des de l’octubre de 2002 i molt aviat quedarà suprimida[19]. Fins i tot quan es fa una trobada, congrés o simposi sobre baix alemany, els temes solen tractar la història de la llengua, la literatura “regional”, l’etimologia, etc., mancant-hi, llevat d’algun tímid intent, qualsevol mena de treball sobre la seva situació sociolingüística actual; és a dir, que el debat sobre la conveniència o no de normalitzar la llengua no impera[20]. Més encoratjadors són els plantejaments d’algunes revistes científiques, com ara Quickborn, Zeitschrift für plattdeutsche Sprache und Literatur, que insisteix molt en la precària situació de la llengua i reivindica el dret d’utilitzar-la, i Korrespondezblatt des Vereins für niederdeutsche Sprachforschung, de contingut més històric i literari, editada a Kiel.

· Els mitjans de comunicació
La quota de programació de parla baixalemanya als mitjans de comunicació és més aviat minsa i sovint gira al voltant de la vida de camp i el folklore. La corporació de ràdio i televisió del nord d’Alemanya (NDR) produeix tot un seguit de programes, destinats a un públic reduït, degut al seu caràcter folclorista, amb una audiència més aviat d’edat avançada. És una programació essencialment radiofònica (NDR 1 Welle Nord –a Slesvig-Holstein–, NDR 1 Hamburg-Welle, NDR 1 Radio Niedersachsen –a Baixa Saxònia–, NDR 1 Radio MV –a Mecklenburg-Antepomerània, etc.) i la presència televisiva és merament testimonial (a N3, de NDR). I pel que fa als diaris i revistes, el panorama tampoc és massa encoratjador: alguns d’ells dediquen una plana o un racó per a textos en baix alemany; fins i tot es pot trobar, de vegades, un article en Platt a Hinz & Kunz, d’Hamburg, un diari de difusió limitada, o un comentari setmanal al diari d’abast regional Ostfriesenzeitung. Només hi ha una revista escrita íntegrament en baix alemany: Diesel; és trimestral i s’edita des de 1992.

· El poder judicial i l’administració
Com ja hem comentat, la llengua del poder judicial i l’administració és l’alt alemany, d’acord amb el que estipulen les lleis d’organització del sistema judicial i de procediment administratiu, tant federals com dels Länder. Ara bé, segons la interpretació gairebé acrobàtica d’alguns autors, es podria argumentar que el terme de “llengua alemanya” no només inclou la seva variant estàndard, sinó també els seus dialectes, incloent-hi la llengua baixalemanya. En tot cas, l’ús del baix alemany a l’administració i als jutjats està condicionat per la bona voluntat i les competències lingüístiques dels funcionaris, de manera que, com és fàcilment deduïble, no és una pràctica gens generalitzada. A l’àmbit judicial, el fet que gran part dels jutges desconeixen el baix alemany i tots els parlants del baixalemany saben parlar l’alemany estàndard fa que els parlants no exigeixin el seu dret d’utilitzar la seva llengua als jutjats. Sigui com sigui, en cas que els usuaris no sàpiguen parlar l’alemany estàndard, poden sol·licitar la presència d’un intèrpret i en el cas del baix alemany això no es produeix. A I’àmbit administratiu, les instàncies presentades en baix alemany poden ser contestades en la mateixa llengua, però només si l’administració disposa de personal competent per fer-ho. De fet, hi ha algunes zones properes a la costa on el baix alemany s’utilitza a l’administració. Finalment, pel que fa a la retolació toponímica en baix alemany, en general és inexistent, ni tan sols en versió bilingüe.

· Altres àmbits
De manera molt breu, podem dir, per exemple, que en l’àmbit econòmic i empresarial[21], el baix alemany és encara present en alguns camps, com la construcció naval i l’agricultura i a Frísia Oriental el 50% de la vida laboral encara es vehicula en baix alemany. En l’àmbit cultural existeixen nombroses iniciatives i activitats; de fet, són la part de més pes en la promoció de la llengua. En el sector editorial, la limitació dels recursos econòmics i del mercat sovint restringeix les publicacions en baix alemany, i quant a la presència a Internet tot just comença a sorgir, si bé és cert que creix a una velocitat constant.

Per tant, veiem que el baix alemany es troba en situació molt difícil, i per aventurar-nos a fer conjectures sobre el seu futur, hem de partir de tres consideracions:
En primer lloc, en els propers vint o vint-i-cinc anys la seva presència a la vida quotidiana es pot veure reduïda dràsticament, si no ha desaparegut del tot, i això es deu a la idea que els mateixos parlants tenen de la llengua. Tret d’un reduït grup de militants, la majoria ha decidit deixar de transmetre la llengua als més joves i no veu cap necessitat de practicar una política lingüística favorable a la seva recuperació mitjançant l’ensenyament, usant-la en l’administració, etc. És més, la gran majoria dels parlants creu majoritàriament que és la darrera generació que manté viva la llengua i s’hi ha resignat.
La segona consideració és l’edat, el nombre i el paper social dels parlants. El Platt és la parla de pagès, dels avis i dels programes carrinclons de la televisió regional; la imatge que es dóna de la llengua no hi ajuda gens, de manera que per als joves –i per dir-ho amb l’argot juvenil– “no mola”. Tampoc certs intents amb el rap o el rock no han atret gens les seves mirades.
I en tercer lloc, la política lingüística i el reconeixement del govern federal i dels Länder sovint no passa de ser una declaració de bones intencions i les mesures són insuficients[22]. L’estat, en ratificar la Carta, passa la responsabilitat als Länder, que actuen de manera molt diversa. Les llengües regionals no són veritablement una qüestió d’estat, ja que a l’Estat no li interessa evitar que la llengua més pràctica, la que coneix tothom, s’imposi.
Així doncs, podem concloure que hi ha dues tendències. D’una banda, hi ha una voluntat política clara de recuperar i protegir la llengua per part dels estaments polítics, principalment alguns Länder, però aquest pas endavant xoca frontalment amb el pensament monolingüista imperant, la imatge desprestigiada de la llengua i l’actitud dels seus parlants. A més, per poder aspirar a mig termini a una veritable normalització de la llengua, també és cabdal que s’estableixi un estàndard literari comú, i això no sembla albirar-se a hores d’ara. Mentrestant, la llengua de cultura, de l’ensenyament, de l’administració i de la justícia és una, la de tothom, i el multilingüisme té encara un difícil i llarg camí per recórrer.

___________________________