Dossier n. 13 – La protecció de les llengües minoritàries a la República Txeca i a Eslovàquia, requisit per accedir a la UE

Introducció

La disgregació de Txecoslovàquia en els estats de la República Txeca i Eslovàquia (o República Eslovaca) necessàriament ha provocat canvis en l’estructura demogràfica d’ambdós països: el poble eslovac ha esdevingut ara una verdadera majoria, però encara hi ha diverses minories lingüístiques que necessiten ser protegides. A continuació ens endinsarem en el context històric que ha dut a les circumstàncies del present, és a dir, la relació entre la majoria txeca i les minories no txeques, inclosos els eslovacs; després, analitzarem els aspectes demogràfics i la legislació actual relativa a la llengua tant a la República Txeca com a Eslovàquia; i, finalment, escatirem com la Comissió Europea avalua aquesta legislació i la seva aplicació.

Però abans de tot, caldria fer una aclariment sobre la dificultat de ser precisos en la terminologia utilitzada a l’hora de fer referència a les minories, ja que, malgrat que tots els termes engloben un concepte molt ampli i ric en matisos, molt sovint s’utilitzen com a sinònims. És clar que no existeix cap terme lliure de connotacions: nació, grup ètnic, minoria, comunitat…, nacionalitat, etnicitat, ciutadania…, tots tenen significats diferents i s’haurien d’utilitzar amb molta cura i analitzar extensament; però com que aquesta discussió no és l’objecte d’un treball breu com aquest, i per tal de mantenir la fluïdesa del discurs, seran utilitzats indistintament.

1. Rerefons històric

A grans trets, la història de Txecoslovàquia anterior a la separació final i la creació de les actuals República Txeca i Eslovàquia es pot dividir en tres períodes: l’era posterior a la Primera Guerra Mundial –que habitualment s’anomena període d’entreguerres–, la breu interrupció durant la Segona Guerra Mundial i el període comunista.

1.1 Període d’entreguerres

El període d’entreguerres comença amb la consumació del projecte d’unir els pobles txec i eslovac dins d’un sol estat, establert el 28 d’octubre de 1918. La unió es va basar principalment en la gran semblança entre les llengües txeca i eslovaca, entre les quals hi havia una intercomprensibilitat gairebé total[1], i es va acordar que Eslovàquia rebria una àmplia autonomia. No obstant això, la Constitució de Txecoslovàquia, promulgada el 29 de febrer de 1920, no va complir aquesta promesa i l’estructura política de l’estat es va centralitzar a Praga. El seu territori englobava parts molt diverses de l’antic imperi dels Habsburg: l’històric Regne de Bohèmia (els Països Txecs, és a dir, Bohèmia, Moràvia i Silèsia) més Eslovàquia i Rutènia, la qual cosa volia dir que, a més dels txecs i els eslovacs, la població també incloïa principalment tres minories: els alemanys sudets (més de tres milions, aproximadament un 23% de la població), els hongaresos (uns 750.000) i els rutens; les minories jueva i polonesa també eren nombroses, i els romà[2] no eren considerats com una minoria nacional. Tot i els precedents històrics que van permetre la creació del nou estat, la República Txecoslovaca tenia “una estructura ètnica fortament heterogènia”[3] , de fet era una mescla de diversos grups ètnics i territoris amb tradicions històriques, polítiques i econòmiques diferents.

L’estatus jurídic de totes aquestes minories nacionals va quedar definit en l’ordenament jurídic des del principi de l’existència de Txecoslovàquia. Just després de la Primera Guerra Mundial, el seu estatus es va basar en tractats de pau internacionals establerts amb els poders aliats, sobretot el Tractat de Saint-Germain (1919), i la “protecció de les minories nacionals, religioses i racials” va quedar recollida a la Constitució de 1920 (Secció VI) i a la Llei de drets lingüístics (1920)[4]. Malgrat que aquesta llei va designar “la llengua txecoslovaca[5][…] com la llengua oficial estatal de la República”, la Constitució va conferir als membres dels grups minoritaris el dret a rebre l’ensenyament en la seva llengua (“a les poblacions i districtes on hi hagi una part considerable [almenys un 20%[6]] de ciutadans txecoslovacs que parlin una llengua diferent del txecoslovac”)[7]; també els va atorgar plena llibertat per utilitzar la seva llengua en la vida diària i en el tracte amb les autoritats[8]. Per comparació a les condicions de la resta de l’Europa Central i Oriental, el període d’entreguerres (1918-1938) va permetre a les minories de Txecoslovàquia disposar d’unes oportunitats úniques per organitzar-se políticament, econòmicament i culturalment.[9]

1.2 Segona Guerra Mundial

Tot i la protecció constitucional, però, la centralització del poder polític va resultar ser inadequada per a un estat plurinacional i el problema de la insatisfacció de les nacionalitats va romandre. No obstant això, l’esclat de la Segona Guerra Mundial va modificar l’equilibri polític i demogràfic; Hitler va ocupar el territori dels sudets i Eslovàquia va aconseguir la independència: Txecoslovàquia es va desintegrar. La minoria polonesa i les alemanys sudets secessionistes –la minoria més nombrosa– “van assolir l’objectiu d’unificar-se amb les seves respectives pàtries”[10]. Amb l’acabament de la guerra i la reunificació de l’estat a partir de les fronteres anteriors al 1938, la població es va reduir dràsticament per raons ètniques: els jueus havien estat pràcticament exterminats, i gairebé tots els alemanys sudets (més de 2,5 milions, una cinquena part de la població) i part dels hongaresos van ser acusats de col·laborar amb els nazis i van ser expulsats. Tot i que s’havia previst que es reubicaria la població hongaresa, el 1946 només 160.000 hongaresos havien estat reubicats. I pel que fa al territori, també va ser modificat: Rutènia (la Ucraïna càrpatica) va passar a formar part de l’URSS i Txecoslovàquia va perdre gairebé tota la seva població ucraïnesa. Durant la Segona Guerra Mundial la major part dels romà txecs van ser exterminats pels nazis i la gran majoria (95%) dels romà de l’actual República Txeca són descendents dels immigrants d’Eslovàquia que s’hi van desplaçar després de la guerra.

1.3 Període comunista

El període posterior a la Segona Guerra Mundial comença el maig de 1945, amb la proclamació de la República Txecoslovaca, que oficialment fa significar la continuïtat jurídica de l’estat establert l’any 1918, tot i que aleshores la situació era totalment diferent, ja que el país es trobava dins de l’esfera d’influència soviètica. Els comunistes van prendre el poder l’any 1948 mitjançant un cop d’estat i durant els anys següents van integrar Txecoslovàquia al bloc comunista. Durant el període que va durar fins al 1992, es van promulgar dues constitucions (el 1948 i el 1960), i posteriorment es van introduir diverses esmenes, de les quals la més significativa va ser la de l’any 1968: el grau relatiu d’autonomia d’Eslovàquia garantit per la Constitució de 1948 es va veure profundament limitat per la Constitució de 1960 i els esdeveniments de la Primavera de Praga de 1968 van precipitar una reforma constitucional que va convertir Txecoslovàquia en un estat federal de “dues nacions fraternals i iguals”[11], de manera que els anhels d’autonomia dels eslovacs van ser temporalment satisfets. Les esmenes de 1968 també van ser una conseqüència de les reivindicacions de reforma de les minories ètniques; la Llei Constitucional 144/1968 va definir l’estatus dels grups ètnics i va reconèixer la plenitud de drets polítics i culturals de les minories jurídicament reconegudes (els hongaresos, els polonesos, els ucraïnesos/rutens, més els alemanys, que van tornar a ser tinguts en compte). No obstant això, la seva aplicació no va satisfer les expectatives de les nacionalitats[12], ja que no tenien cap mena de representació en els afers polítics. El pas d’un sistema de partits al govern del Partit Comunista (KSC) va minar la influència política de les minories ètniques. Segons la Constitució i la Llei de l’estatus de les minories nacionals, des del punt de vista de l’etnicitat Txecoslovàquia estava formada per dues nacions (národ, és a dir, els txecs i els eslovacs) i quatre grups ètnics (národnost, o sigui, els hongaresos, els polonesos, els ucraïnesos/rutens i els alemanys). Tal com ha declarat el Govern de la República Txeca, “aquesta tradició de doble etnicitat encara és viva a la República Txeca actual, malgrat que el dret txec, que respecta els principis del dret civil, no reconeix el terme de nació (en sentit ètnic) creadora d’un estat; en general, el terme de nació s’associa a la llengua, la cultura i l’afinitat, més que no pas a un estat.”[13]

L’any 1984, la distribució demogràfica dels grups minoritaris era la següent: 590.000 hongaresos, 71.000 polonesos i 48.000 ucraïnesos; els jueus eren un grup molt reduït (5.000 l’any 1975, segons alguns càlculs); pel que fa als alemanys, els pocs que van salvar-se de la deportació (uns 165.000) es van repartir al llarg de la frontera occidental del territori sudet i des de principis dels anys 60 i al llarg dels 70 van ser cada vegada més assimilats a la majoria txeca o bé van emigrar cap a l’oest. No se’ls va permetre tenir ciutadania txecoslovaca fins al 1953 i el seu estatus jurídic com a minoria ètnica va ser reconegut l’any 1968 per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial. Els hongaresos es van concentrar al sud i a l’est d’Eslovàquia, sobretot a les zones frontereres, i constituïen l’11% de la població d’Eslovàquia, si bé un 20% vivia en poblacions exclusivament hongareses. El Govern txecoslovac va dur a terme una política antihongaresa; per exemple, l’ús de l‘hongarès en els afers oficials es va prohibir després de l’ocupació soviètica de 1968. Els polonesos es trobaven concentrats a la regió fronterera del nord i els pocs ucraïnesos que van quedar després de la cessió de Rutènia a la URSS es van aglutinar al nord-est d’Eslovàquia; també van ser objectes de polítiques governamental contràries a la seva condició de minories. Pel que fa la qüestió dels romà, els criteris comunistes no els reconegueren com a nacionalitat, sinó com a “grups d’habitants”[14]. La Llei Constitucional de 1968 no els va tenir en compte i la seva integració a la societat fou molt difícil. L’any 1980 els càlculs de la seva població oscil·laven entre 250.000 i 400.000 membres.

El principi de la fi del comunisme d’estat a Txecoslovàquia va ser precipitat per la pacífica Revolució del vellut de 1989, atès que va permetre la transició a la democràcia i la posterior dissolució de la federació. El dualisme de les identitats txeca i eslovaca s’havia vist incrementat pel fet que les seves llengües només s’ensenyaven als seus respectius territoris; l’abril de 1990, després d’irades discussions, el país va ser rebatejat com a República Federal Txeca i Eslovaca i el març de 1991 es va redactar l’esbós d’una nova constitució, però no va solucionar els desacords entre ambdues parts. Finalment, el juliol de 1992 Eslovàquia es va declarar estat sobirà, la qual cosa volia dir que les seves lleis tenien precedència per sobre de les del govern federal, i el novembre d’aquell mateix any el parlament federal va votar la dissolució oficial del país prevista per al 31 de desembre, a pesar que les enquestes indicaven que la majoria de ciutadans s’oposaven a la separació. Finalment, l’1 de gener de 1993, Txecoslovàquia va ser substituïda per dos estats independents: Eslovàquia i la República Txeca[15]. La composició ètnica que en va sorgir, junt amb la protecció de les minories, era i encara és tot un repte per a ambdós països. La República Txeca ha de fer front a una proporció de minories relativament petita, principalment els eslovacs i els romà, mentre que Eslovàquia té una presència de minories molt més significativa, sobretot una elevada xifra d’hongaresos i romà.

2. La República Txeca

2.1 Aspectes demogràfics

Segons el cens públic de l’1 de març del 2001[16], la República Txeca té 10.294.822 habitants. A diferència de l’antiga Txecoslovàquia, la composició global de la República Txeca és molt homogènia, ja que els txecs constitueixen gairebé el total de la població (94,1%) i les minories són relativament petites i disperses. Per comparació dels resultats del 1991[17], les dades sobre les persones que pertanyen a les minories més nombroses han disminuït. Això podria estar causat per diverses raons: la confusió entre “etnicitat” i “ciutadania”, el caràcter homogeni de la societat de la República Txeca, la integració o assimilació a la nacionalitat txeca, etc. S’ha de tenir en compte que els resultats del cens del 2001 són molt recents i encara s’han d’avaluar de manera completa; de fet, com en els censos anteriors, els representants de les minories nacionals consideren que les xifres dels seus grups estan infravalorats.

Identitat nacional	Xifra absoluta (1991)	Xifra absoluta (2001)	Percentatge (1991)	Percentatge (2001)	Llengua materna (1991)	Llengua materna (2001)
Txecs Moravians Silesians Txecs(total)	8.363.768 1.362.313 44.446 9.770.527	9.297.735 381.615 10.909 9.690.259	81,2% 13,2% 0,4% 94,8%	90,3% 3,7% 0,1% 94,1%	- - - 95,8%	- - - 94,0%
Eslovacs	314.877	194.008	3,1%	1,9%	2,3%	2,0%
Polonesos	59.383	52.095	0,6%	0,5%	0,5%	0,5%
Alemanys	48.556	39.238	0,5%	0,4%	0,4%	0,4%
Ucraïnesos	8.220	22.189	0,1%	0,2%	0,1%	-
Vietnamites	421	17.586	(<0,1%)	0,2%	-	-
Hongaresos	19.932	14.737	0,2%	0,1%	0,2%	-
Russos	5.062	12.418	0,1%	0,1%	-	0,2%
Romà	32.903	11.859	0,3%	0,1%	0,2%	0,2%
Altres[18]	20.317	53.692	0,2%	0,5%	0,2%	0,9%
Desconeguts	22.017	186.741	0,2%	1,8%	0,3%	0,9%
TOTAL	10.302.215	10.294.822	100,0%	100,0%	100,0%	99,1%

El grup dels txecs en realitat inclou tres varietats o identitats separades: els bohemis (txecs), els moravians i els silesians, ja que parlen diferents dialectes de la llengua txeca. L’any 1991, una part significativa del total de la població es va declarar com a moravià (13,2%) o silesià (0,4%); era la primera vegada en la història dels Països Txecs que Moràvia i Silèsia van ser tingudes en compte com a identitats nacionals, però la legislació txeca relativa als drets de les minories no les considera com a tals. El Govern de la República Txeca va atribuir les elevades xifres de 1991 a “la recerca d’identitat” en algunes zones durant el procés de transformació social que va seguir al canvi de règim del novembre de 1989[19]; l’any 2001 van ser molt més baixes. No obstant això, a Moràvia i a Silèsia hi ha activistes que són partidaris d’un nou “moviment nacional d’alliberament”.[20]

Els eslovacs són la minoria més nombrosa, tot i que són immigrants relativament recents. La massa més important d’eslovacs va desplaçar-se després de la Segona Guerra Mundial per substituir els alemanys expulsats i el punt més àlgid es va donar el 1980 (359.370). La disminució de la població eslovaca registrada als censos de 1991 i 2001 es deu al fet que els eslovacs de segona i tercera generació ja no se senten com a tals i es declaren com a txecs, o bé al fet que alguns romà que van triar l’etnicitat eslovaca l’any 1980 es podrien haver inscrit com a txecs o com a romà. De fet, una gran proporció d’eslovacs (possiblement més de 100.000) són romà, però es podrien haver declarat eslovacs seguint l’hàbit de ser inclosos en aquest grup en censos anteriors. Pel que fa a la creixent assimilació dels eslovacs a la identitat txeca, podria ser deguda a la semblança entre les seves llengües, a les millors condicions econòmiques dels Països Txecs i a la manca d’escoles eslovaques. L’any 1995, l’única escola eslovaca d’ensenyament primari de la República Txeca tenia aproximadament 100 alumnes[21]. A més, la població eslovaca es troba dispersa per tota la República Txeca. Càlculs no oficials destaquen que hi ha mig milió d’eslovacs, però en realitat només un 30-40% utilitza la llengua eslovaca.[22]

Els romà es troben en novena posició, però això només s’explica pel fet que, a tenor de la seva exclusió social, la majoria d’ells prefereixen no declarar la seva etnicitat real. Els registres oficials de les autoritats locals abans del 1989 demostren que la comunitat romaní de la República Txeca tenia aproximadament 200.000 membres (un 1,9% de la població). Altres càlculs basats en dades sobre l’ús de la llengua materna indiquen que la comunitat romaní té uns 72.000 membres. L’àmplia majoria (95%) són immigrants arribats d’Eslovàquia després de la Segona Guerra Mundial, es troben bastant dispersos en el territori i, tot i que el romaní és la seva primera llengua, es creu que l’utilitza la meitat de la seva població. Recentment està començant a ser substituïda pel txec i l’eslovac; aquest procés està motivat tant per raons exògenes com endògenes, ja que alguns dels seus líders prefereixen l’assimilació. D’altra banda, encara no s’ha creat un model estàndard de la llengua romaní. Pel que fa a les principals minories històriques –els polonesos, els alemanys, els hongaresos i els ucraïnesos/rutens–, estan disminuint de manera gradual i estan sent assimilats.

2.2 Legislació relativa a la llengua

La Constitució de la República Txeca va ser promulgada el 16 de desembre de 1992 i va entrar en vigor l’1 de gener de 1993. Tot i que l’estatus del txec com a llengua “estatal” o “oficial” no s’esmenta de manera explícita a la Constitució, queda implícit a la Llei núm. 40/1993, que regula “l’adquisició i la pèrdua de la ciutadania de la República Txeca” i determina que el coneixement de la llengua txeca és una condició per concedir la ciutadania[23]. No cal dir que no hi apareix cap menció rellevant a altres llengües. A part de la Constitució[24], la protecció bàsica de les minories nacionals per mitjà de la legislació nacional es regula per la Carta de Drets i Llibertats Fonamentals de 1991 i la Llei dels drets dels membres de les minories nacionals del 2001.

La Carta de drets i llibertats fonamentals de 1991 va substituir la Llei Constitucional de l’estatus de les minories nacionals de 1968, i dos anys després, després de la ruptura de la federació txecoslovaca, la República Txeca la va promulgar com a Llei núm. 2/1993, d’acord amb l’article 3 de la Constitució[25]. El Capítol III de la Carta (“Drets de les minories nacionals i ètniques”) no especifica els grups que han de ser reconeguts ni tampoc defineix la manera com s’han de fer complir aquests drets; l’article 25 diu que “les disposicions detallades […] quedaran establertes per una llei específica”. Segons aquest article 25, les minories ètniques i nacionals tenen el dret “(1) […] a difondre i rebre informació en la seva llengua […], (2) (a) el dret a l’educació en la seva llengua [i] (b) el dret a utilitzar la seva llengua en contactes oficials”. No obstant això, la Carta no defineix la diferència entre minories “nacionals” i “ètniques”. La definició es va indicar el 1994 en un document publicat pel Govern (Resolució Governamental núm. 63/1994, “Concepte de la posició del Govern envers les qüestions que afecten les minories nacionals a la República Txeca”[26]), tot i que no era jurídicament vinculant.

La primera vegada que l’ordenament jurídic txec va definir de manera explícita el concepte de minories “nacionals” i de “membres” de les minories nacionals va ser l’any 2001, amb la Llei núm. 273/2001 dels drets dels membres de les minories nacionals i esmenes d’altres lleis[27], que es va promulgar el 10 de juliol del 2001 i va entrar en vigor el 2 d’agost. Aquesta llei, que es va elaborar amb la participació activa dels membres de les minories nacionals, aplica els principis establerts a la Carta de Drets i Llibertats Fonamentals i, a més de reconèixer els drets dels membres de les minories nacionals, especifica la competència dels ministeris, de les autoritats administratives i de les autoritats de les unitats d’administració territorial pròpia amb relació a aquests drets. Conté unes disposicions de tipus general i a mode de declaració de principis, en gran part parafrasejant les declaracions de la Carta i fent referència a disposicions de lleis específiques. A més, l’aplicació de molts dels drets garantits per aquesta llei requereix que les minories constitueixin almenys el 10% de la població dels municipis, la qual cosa a efectes reals exclou els romà a la major part de municipis[28]. Pel que fa a l’ús de la llengua, reconeix el dret a utilitzar el nom i el cognom en la llengua d’una minoria nacional (art. 7)[29] , el dret a utilitzar noms i denominacions multilingües (art. 8)[30], el dret a utilitzar la llengua d’una minoria nacional en la documentació oficial i en les intervencions davant d’un tribunal (art. 9), el dret a utilitzar la llengua d’una minoria nacional durant les eleccions (art. 10)[31], el dret a rebre l’educació en la llengua d’una minoria nacional (art. 11)[32] i el dret a difondre i rebre informació en la llengua d’una minoria nacional (art. 13)[33]. També determina la creació d’un organisme consultiu i impulsador d’iniciatives, el Consell per a les Minories Nacionals, que es compon de representants de les minories eslovaca, polonesa, alemanya, romaní, hongaresa i ucraïnesa.

Pel que fa als acords multilaterals o tractats internacionals, que formen part de l’ordenament jurídic txec d’acord amb l’article 10 de la Constitució[34], la República Txeca és signatària de la Convenció Marc per a la Protecció de les Minories Nacionals i de la Carta Europea per a les Llengües Regionals o Minoritàries, si bé només la primera ha estat ratificada.

La Convenció Marc per a la Protecció de les Minories Nacionals[35] va ser signada per la República Txeca l’any 1995, ratificada el 18 de desembre de 1997 i la seva entrada en vigor es va executar l’1 d’abril de 1998. Fins ara, el darrer pas del mecanisme de control[36] ha estat la Resolució del Comitè de Ministres[37] del 6 de febrer de 2002, sobre la seva aplicació, en la qual el Comitè de Ministres invità el Govern txec a mantenir el Comitè Consultiu regularment informat de les mesures que hagi pres.

La Carta Europea per a les Llengües Regionals o Minoritàries va ser signada per la República Txeca el novembre de 2000, però encara no l’ha ratificada, atès que, d’acord amb les regulacions txeques actuals, la República Txeca no està en condicions de complir amb totes les obligacions derivades de l’entrada en vigor de la Carta (de moment només pot assumir un mínim d’obligacions de l’article 10 de la Carta, relatives a les autoritats administratives i els serveis públics). Així doncs, el Govern ha de prendre les mesures adequades, d’entre les quals la més important és l’adopció de la nova Normativa de procediment administratiu, que va ser presentada com a projecte de llei a la Cambra de Diputats del Parlament, però tot i això en la tercera lectura, el febrer del 2002, la cambra no la va aprovar.[38]

Finalment, la República Txeca també ha arribat a acords bilaterals amb estats veïns[39](la República Eslovaca, Polònia i Alemanya), que amplien la protecció dels drets de les minories nacionals. Dos d’aquests acords són anteriors a la independència de la República Txeca i dos són posteriors; són: l’Acord entre la República Federal Txeca i Eslovaca i Polònia sobre relacions de bon veïnatge, solidaritat i cooperació amistosa (signat l’any 1991) (inclòs el Programa de cooperació cultural, acadèmica i científica entre el Govern de la República Txeca i el Govern de Polònia entre 1996 i 1998), l’Acord entre la República Federal Txeca i Eslovaca i la República Federal d’Alemanya sobre relacions de bon veïnatge i cooperació amistosa (1992), l’Acord entre la República Txeca i Eslovàquia sobre bon veïnatge i cooperació i relacions amistoses (1993), i l’Acord entre el Govern de la República Txeca i el Govern de Polònia sobre Cooperació Transfronterera (1994), que afecta principalment el sistema educatiu i activitats culturals.

3. Eslovàquia

3.1. Aspectes demogràfics

Eslovàquia és un dels països ètnicament més variats de l’Europa central. Segons el cens públic del 26 de maig de 2001[40](vegeu la taula de la pàgina següent), el 14,3% de la població va declarar ser d’etnicitat no eslovaca, si bé aquesta proporció podria arribar al 21-22%[41]. Pel que fa a la quantitat de persones que no són parlants de l’eslovac, l’any 1991 un 15,7% de la població va declarar que tenia com a llengua materna una llengua diferent de l’eslovac.

Segons el cens del 1991, els hongaresos constitueixen de llarg la minoria més important, també quant a la llengua, ja que els parlants de l’hongarès són l’11,5% de la població eslovaca. Estan distribuïts de manera compacta al llarg de la frontera sud d’Eslovàquia en regions ètnicament barrejades amb altres minories i amb eslovacs. Tot i que el seu nombre està disminuint, gairebé tots (97%) viuen en municipis en què constitueixen el 20% o més de la població. Als districtes ètnicament més barrejats (on els hongaresos són un 10% o més de la població) el bilingüisme és la situació més habitual.

Pel que fa als romà, el seu nombre està del tot infravalorat, atès que es calcula que la seva població se situa entre 350.000 i 520.000 persones (6,5-9,7%), de manera que també serien la segona minoria lingüística, amb 245.000-365.000 parlants de romaní (4,6-6,2%).

La tercera i la quarta minoria lingüística són, respectivament, els txecs i els rutens (o rusyns), tot i que alguns càlculs situen els rutens en tercera posició, amb 120.000 parlants (2,2%), la llengua i la identitat dels quals ha experimentat una renaixença general des del 1989. Igual que els hongaresos, els rutens i els ucraïnesos estan distribuïts de manera compacta al nord-est d’Eslovàquia.

Identitat nacional	Xifra absoluta (1991)	Xifra absoluta (2001)	Percentatge (1991)	Percentatge (2001)	Llengua materna (1991)	Llengua materna (2001)
Eslovacs	4.590.100	4.614.854	85,7%	85,8%	84,3%	83,9%
Hongaresos	568.714	520.528	10,6%	9,7%	11,5%	10,7%
Romà	83.988	89.920	1,4%	1,7%	1,5%	1,8%
Txecs Moravians/ Silesians Txecs(total)	51.293 6.361 57.654	44.620 2.348 46.968	1,0% 0,1% 1,1%	0,8% (<0,1%) 0,9%	- - 1,1%	- - 0,9%
Rutens	17.277	24.201	0,3%	0,5%	0,9%	1,0%
Ucraïnesos	14.341	10.814	0,3%	0,2%	0,2%	0,1%
Alemanys	5.380	5.405	0,1%	0,1%	0,1%	0,1%
Polonesos	3.039	2.602	0,1%	(<0,1%)	0,1%	0,1%
Russos		1.590		(<0,1%)	-	-
Búlgars	1.400	1.179	(<0,1%)	(<0,1%)	-	-
Croats	4.000	890	0,1%	(<0,1%)	-	-
Serbis		434		(<0,1%)	-	-
Jueus	3.500	218	0,1%	(<0,1%)	-	-
Altres	6.814	5.350	0,1%	0,1%	0,1%	0,2%
Desconeguts		54.502		1,0%	0,2%	1,2%
TOTAL	5.356.207	5.379.455	100,0%	100,0%	100,0%	100,0%

3.2 Legislació relativa a la llengua

La Constitució de la República Eslovaca va ser promulgada l’1 de setembre de 1992; va marcar la preeminència de la nació eslovaca[42], la qual cosa es confirma mitjançant l’article 6.1, que estableix que “la llengua eslovaca és la llengua oficial”. Aquesta posició dominant de la llengua eslovaca es basa en una llei preexistent de la Federació Txecoslovaca (Llei núm. 428/1990 de la llengua oficial de la República Eslovaca[43]). Pel que fa als drets lingüístics de les minories, la Constitució inclou la Carta de Drets i Llibertats Fonamentals de 1991 (Part 2), la qual, com ja hem vist, garanteix el dret a “rebre i difondre informació en la seva llengua materna” (art. 34.1), “el dret a rebre l’educació en llengua minoritària” (art. 34.2.a) i “el dret a utilitzar una llengua minoritària en la comunicació oficial” (art. 34.2.b).

Tres anys després de la promulgació de la Constitució, es va aprovar la Llei núm. 270/1995 de la llengua estatal de la República Eslovaca i la seva entrada en vigor es va produir l’1 de gener de 1996, de manera que la Llei de la llengua oficial de 1990 va quedar revocada. Aquesta nova llei va suposar una reafirmació de la posició de la llengua eslovaca per sobre de les llengües minoritàries, sobretot l’hongarès, en primera instància, i el txec, atès que la primera havia estat un rival històric (pel fet que la llengua eslovaca havia patit un procés de magiarització sota l’imperi austrohongarès i entre els anys 1938 i 1945)[44] i la segona havia estat la llengua dominant durant el període d’estat compartit. El seu text diu que “la llengua eslovaca és el tret més important de la individualitat de la nació eslovaca, el valor més preuat del seu patrimoni cultural, l’expressió de sobirania de la República Eslovaca i el mitjà de comunicació universal dels seus ciutadans, tot garantint la seva llibertat i igualtat en dignitat i en drets dins del territori de la República Eslovaca”, i que “la llengua estatal té preferència per damunt de les altres llengües utilitzades al territori de la República Eslovaca” (art. 1.2). Així doncs, la llei indica que la llengua eslovaca s’ha d’utilitzar en contactes oficials (art. 3), a les escoles d’ensenyament primari i secundari (art. 4), als mitjans de comunicació i als esdeveniments culturals i les congregacions públiques (art. 5). També afirma que l’ús de les llengües de les minories nacionals es regularà mitjançant lleis específiques (art. 1.4), així com també “l’emissió de ràdio i televisió en les llengües de les minories nacionals” (art. 5.1). Un dels aspectes més controvertits de la llei era que fixava elevades sancions, una mesura que les minories nacionals van considerar que es proposava arruïnar l’economia de les seves institucions[45]. L’any 1997, el Tribunal Constitucional Eslovac va dictaminar que la Llei de la llengua estatal contradeia la Constitució eslovaca, però el Govern no va introduir cap esmena, malgrat les crítiques de la comunitat internacional.

Amb tot, el 1999 aquesta actitud va canviar, ja que la necessitat de complir amb els criteris de la UE per tal d’esdevenir estat membre dugué a la promulgació de la Llei núm. 184/1999 de l’ús de les llengües minoritàries, que es va adoptar el 10 de juliol i va entrar en vigor l’1 de setembre. Aquesta llei va omplir el buit legal relatiu a l’ús de les llengües minoritàries que havia quedat després de la Llei de 1995 de la llengua estatal i va ser interpretada de manera molt positiva per part de les organitzacions internacionals. No obstant això, només s’ocupa de l’ús de les llengües minoritàries en contactes oficials amb els governs locals i restringeix els drets que garanteix mitjançant la creació d’excepcions, com per exemple “a petició prèvia” o “amb l’excepció de”. A més, de moment la seva aplicació ha estat molt feble. Igual que la Llei de 1990 de la llengua oficial, s’adreça a municipis amb un llindar del 20% de població pertanyent a minories (art. 2.1)[46], el llistat dels quals va quedar establert per un decret del Govern (art. 2.2)[47]. També es pot interpretar que és restrictiva, ja que diu que els municipis poden utilitzar les llengües minoritàries per retolar els carrers i per a altres rètols d’informació geogràfica (art. 4.1) i que els “organismes d’administració local i el seu personal tenen l’obligació d’utilitzar la llengua estatal en contactes oficials, i poden utilitzar una llengua minoritària” (art. 7.1). Per contrast a aquest article, l’article 7.2 estipula que “els organismes d’administració local [...] tenen l’obligació de crear les condicions idònies per a l’ús de les llengües minoritàries”. Pel que fa a l’ús de llengües minoritàries als processos dels tribunals i en els àmbits de l’educació i la cultura, ha de ser regulat mitjançant lleis específiques (art. 5), i, en cas de dubte, les decisions preses en procediments administratius s’han de publicar en la llengua estatal. A més, la precedència de la llei no és clara, ja que només anul·la l’article 10 de la Llei de 1995 de la llengua estatal (que fa referència a les sancions).

Respecte als tractats internacionals, Eslovàquia ha ratificat tant la Convenció Marc per a la Protecció de les Minories Nacionals com la Carta Europea per a les Llengües Regionals o Minoritàries.

La Convenció Marc per a la Protecció de les Minories Nacionals[48] va ser signada per la República Eslovaca l’1 de febrer i ratificada el 14 de setembre de 1995, i va entrar en vigor l’1 de febrer de 1998. El Comitè de Ministres va emetre la seva Resolució[49] el 21 de novembre de 2001, en la qual, igual que en el cas de la República Txeca, va invitar el Govern eslovac a mantenir el Comitè Consultiu regularment informat de les mesures que hagi pres.

La Carta Europea per a les Llengües Regionals o Minoritàries[50] va ser signada per la República Eslovaca el 20 de febrer i ratificada el 5 de setembre de 2001, i l’entrada en vigor es va produir l’1 de gener de 2002. Segons el calendari del mecanisme de control, Eslovàquia hauria de publicar el seu Informe Periòdic Inicial ben aviat. En les seves declaracions, la República Eslovaca va declarar que la Carta s’aplicaria als municipis amb un llindar de població del 20%, d’acord amb el Decret 221/1999, i que les llengües minoritàries de la República Eslovaca són el búlgar, el croat, el txec, l’alemany, l’hongarès, el polonès, el romaní, el rutè i l’ucraïnès, tot i que s’agrupen en tres categories o graus de protecció, en funció de les disposicions que se’ls aplica. Així, l’hongarès és la llengua minoritària més protegida, l’ucraïnès i el rutè tenen un nivell intermedi de protecció, i el búlgar, el croat, el txec, l’alemany, el polonès i el romaní tenen els grau més baix de protecció.

Finalment, pel que fa als acords bilaterals amb els estats veïns, la República Eslovaca n’ha establert uns quants amb la República Txeca, Polònia, Alemanya (tots ells ja esmentats al punt 2.2), Hongria i Ucraïna. Pel que fa als dos darrers, són el Tractat de bon veïnatge i cooperació amistosa[51] de 1995 amb la República d’Hongria (els articles que afecten directament l’ús de la llengua són el 12.6, el 12.7 i el 15.2.g.) i el Tractat de bon veïnatge, relacions i cooperació amistoses entre la República Eslovaca i Ucraïna.

4. Accés a la UE: el compliment dels criteris polítics

L’accés a la UE es decideix en funció de tres tipus de criteris (els anomenats criteris de Copenhagen, establerts a la reunió del Consell Europeu a Copenhagen el juny de 1993): els criteris polítics, els criteris econòmics i l’assimilació del cabal comunitari, si bé el compliment dels criteris polítics és una precondició per iniciar les negociacions per a l’accés. Aquests criteris estipulen que els països candidats han d’haver assolit “l’estabilitat de les institucions per tal de garantir la democràcia, l’estat de dret, els drets humans i el respecte per les minories, així com també la seva protecció”.[52]

Des de la perspectiva de la Comissió Europea[53], la República Txeca continua complint amb els criteris polítics, tenint en compte els esforços considerables realitzats respecte als romà i les altres minories. L’establiment d’un marc legislatiu que regula els drets de les minories nacionals (la llei de minories del 2001) i una política governamental adreçada als romà (“Concepte per a la Integració dels romà”, adoptat el juny del 2000), s’han percebut com a passos primordials. Tot i això, la Comissió Europea considera que, malgrat que la situació de les minories no gitanes és “àmpliament satisfactòria”, els romà encara pateixen una discriminació generalitzada en l’àmbit de l’educació, entre d’altres. El Consell de Ministres del Consell d’Europa va arribar a una conclusió molt similar[54], ja que va donar el beneplàcit a la promulgació de la llei de minories del 2001 i la creació del Consell del Govern per a les Minories Nacionals i de comitès per a les minories nacionals a nivell local i regional, i alhora va reclamar que es duguessin a terme més mesures per tal de garantir la plena aplicació de les garanties constitucionals existents.

Pel que fa a la República Eslovaca, la Comissió Europea creu[55] que compleix amb els criteris de Copenhagen, tot i que només des de fa poc, ja que l’Informe Regular de 1999 va ser el primer que contenia una avaluació positiva dels esforços d’Eslovàquia respecte a la protecció de les seves minories; aquest progrés ha estat confirmat als informes posteriors. Quant a l’aplicació de la Llei de l’ús de les llengües minoritàries de 1999, la Comissió reclama que en moltes zones la manca d’informació continua provocant que les minories nacionals no facin ús dels drets garantits per aquesta llei. Això està en sintonia amb l’opinió del Comitè de Ministres del Consell d’Europa, que sosté[56] que “malgrat les recents millores de l’estatus jurídic de les llengües minoritàries pel que fa als contactes oficials, el marc legislatiu relatiu a les llengües encara presenta defectes”. Quant a la situació de les minories, té una opinió semblant a la de la Comissió, tenint en compte que s’han fet valuosos esforços “per tal de donar suport a les minories nacionals i a les seves cultures, i en els darrers anys s’han introduït millores en les relacions intercomunitàries, concretament entre la minoria hongaresa i altres sectors de la població d’Eslovàquia”. No obstant això, la situació de la comunitat romaní continua essent difícil, malgrat els esforços per consolidar l’oficina del Plenipotenciari del Govern per als afers dels romà (el qual, per exemple, ha iniciat la codificació de la llengua romaní, en cooperació amb altres institucions). En aquest sentit, el Comitè de Ministres del Consell d’Europa reivindica que s’han de consolidar les garanties jurídiques amb relació a alguns dels articles de la Convenció Marc i que encara hi ha problemes en la seva aplicació pel que fa als romà.

_________________

[1]	Nekvapil, J., Neustupný, J.V. “Linguistic Communities in the Czech Republic”. A: Bratt Paulston, C.; Peckham, D., ed. (1998), p. 117.
[2]	Segons la Unió Romaní Espanyola, les denominacions més indicades per referir-se al poble gitano són les següents: rom – designa l’individu; romà – nom col·lectiu que designa el poble (els romà); i romaní – adjectiu per referir-se a la cultura, la història, la llengua, etc. Vegeu http://www.europarl.eu.int/transl_es/plataforma/pagina/maletin/cartelas/toponim/toporoma.htm
[3]	http://www.ihf-hr.org/reports/Minoroties/Czechfin.pdf
[4]	Vegeu http://www2.tltc.ttu.edu/kelly/Archive/czslconst1920.html#Langrights
[5]	Tot i aquesta denominació unificada, la llengua txeca i eslovaca tenien una presència separada a les escoles i als mitjans de comunicació dels Països Txecs i d’Eslovàquia. Les dues comunitats tenien un coneixement passiu molt elevat de l’altra llengua però no la parlaven a menys que se n’anessin a viure a l’altra part del país i l’aprenguessin allí. (Font: Nekvapil, J., Neustupný, J.V. “Linguistic Communities in the Czech Republic”. A: Bratt Paulston, C.; Peckham, D., ed. (1998), p. 258).
[6]	http://www.adc.sk/english/slovakia/slovak10.htm
[7]	Vegeu l’article 131 de la Constitució i l’article 5 de la Llei de drets lingüístics de 1920 (http://www2.tltc.ttu.edu/kelly/Archive/czslconst1920.html#Langrights).
[8]	Vegeu els articles 128.3 i 130 de la Constitució i els articles 1 i 3 de la Llei de drets lingüístics de 1920 (http://www2.tltc.ttu.edu/kelly/Archive/czslconst1920.html#Langrights).
[9]	http://www.ecmi.de/doc/download/working_paper_8.pdf, p. 10.
[10]	Nekvapil, J., Neustupný, J.V. “Linguistic Communities in the Czech Republic”. A: Bratt Paulston, C.; Peckham, D.; ed. (1998), p. 118.
[11]	http://www.1upinfo.com/country-guide-study/czechoslovakia/czechoslovakia106.html
[12]	http://www.hungary.com/corvinus/lib/bors/bors18.htm
[13]	http://www.vlada.cz/1250/eng/vrk/rady/rnr/dokumenty/plneni.eng.htm
[14]	Nekvapil, J., Neustupný, J.V. “Linguistic Communities in the Czech Republic”. A: Bratt Paulston, C.; Peckham, D.; ed. (1998), p. 118-119.
[15]	http://www.slovakia.org/history-breakup.htm
[16]	Resultats censals provisionals. Font: http://wtd.vlada.cz/files/rvk/rnm/zprava_mensiny_2001_en.pdf
[17]	Fonts: Nekvapil, J., Neustupný, J.V. “Linguistic Communities in the Czech Republic”. A: Bratt Paulston, C.; Peckham, D.; ed. (1998), p. 121; i http://www.ihf-hr.org/reports/Minoroties/Czechfin.pdf.
[18]	Inclosos (en funció de l’any del cens) els búlgars, els grecs, els serbis, els croats, els romanesos, els rutens, els albanesos, els austríacs o els jueus.
[19]	http://www.humanrights.coe.int/Minorities/Eng/ FrameworkConvention/StateReports/1999/czech/Part_I.htm
[20]	http://southerncaucus.org/sj12.htm
[21]	Nekvapil, J., Neustupný, J.V. “Linguistic Communities in the Czech Republic”. A: Bratt Paulston, C.; Peckham, D.; ed. (1998), p. 122-123.
[22]	ŠATAVA, L. “Lesser-Used Language Groups in the Czech Republic”. A: Directorate-General for Research (European Parliament), ed., p. 49.
[23]	http://us-english.org/foundation/Czech.PDF
[24]	Article 6: “Les decisions polítiques deriven de la voluntat de la majoria, expressada per votació lliure. Les decisions de la majoria han de respectar la protecció de les minories.”
[25]	La Carta de drets i llibertats fonamentals és una part integral del sistema constitucional de la República Txeca”.
[26]	Aquest document contenia una definició del terme “minoria nacional” que, a partir de la pràctica jurídica actual, corresponia a l’estatus de les minories eslovaca, polonesa, alemanya, romaní, hongaresa i ucraïnesa, els representants de les quals formaven part del Consell Governamental per a les Minories Nacionals; i en menor grau, també feia referència a grups menys nombrosos que no estaven representats al Consell, és a dir, els búlgars, els rutens (si no es consideren a ells mateixos com a ucraïnesos), els russos, els jueus, els croats i els grecs. (Font: http://www.ihf-hr.org/reports/Minoroties/Czechfin.pdf).
[27]	Article 2, “Definició de conceptes bàsics”. El text complet d’aquesta llei es pot consultar al Butlletí núm. 50 de la pàgina web de Mercator–Legislació (http://www.ciemen.org/mercator/index-gb.htm).
[28]	http://www.eumap.org/reports/2002/content/07/203/2002_m_czech.pdf, p. 173
[29]	Legislació addicional: Llei 301/2001, sobre el registre, els noms i els cognoms.
[30]	Legislació addicional: Llei 128/2000, sobre les comunitats (govern local).
[31]	Legislació addicional relativa a l’ús de la llengua materna: en processos judicials (lleis 99/1963, 335/1991, 182/1993, 141/1961 i 265/2001), en procediments administratius (lleis 563/1991, 202/1990, 63/1999 i 337/1992) i en afers electorals (lleis 491/2001 i 37/2002).
[32]	Legislació addicional relativa a l’ús de la llengua a l’educació: lleis 76/1978, 29/1984 i 564/1990.
[33]	Legislació addicional relativa a l’ús de la llengua als mitjans de comunicació: lleis 46/2001, 231/2001, 483/1991 i 484/1991.
[34]	“Els tractats internacionals promulgats i ratificats, relatius als drets humans i les llibertats fonamentals, pels quals s’obligui la República Txeca, seran directament vinculants i tindran precedència per sobre de l’ordenament jurídic.”
[35]	La República Txeca no va realitzar cap declaració. Vegeu http://conventions.coe.int/Treaty/EN/WhatYouWant.asp?NT=157&CM=8&DF=
[36]	Vegeu http://www.coe.int/T/e/human_rights/Minorities/2._FRAMEWORK_CONVENTION_ (MONITORING)/2._Monitoring_mechanism/
[37]	ResCMN(2002)2, http://cm.coe.int/stat/E/Public/2002/adopted_texts/resCMN/2002xn2.htm
[38]	http://wtd.vlada.cz/files/rvk/rnm/zprava_mensiny_2001_en.pdf
[39]	http://www.humanrights.coe.int/Minorities/Eng/FrameworkConvention/StateReports/1999/czech/article_18.htm#41_return
[40]	Fonts del cens del 2001: http://www.statistics.sk/webdata/english/census2001/tab/tab.htm, http://www.ihf-hr.org/reports/Minoroties/Slovakiafin.pdf, http://www.centroconsult.sk/Genealogy/census.html, http://www.worldbank.org/transitionnewsletter/janfeb2002/pgs34-35.html Fonts del cens del 1991: http://www.humanrights.coe.int/Minorities/Eng/FrameworkConvention/StateReports/1999/slovakia/slovakia/Article_3.htm, http://www.ecmi.de/doc/download/working_paper_8.pdf
[41]	http://www.ecmi.de/doc/download/working_paper_8.pdf
[42]	El preàmbul de la Constitució diu “My, národ slovenský…”, que en la versió en anglès publicada pel Govern eslovac s’ha traduït per “We, the Slovak people…” (nosaltres, el poble eslovac). Tot i així, el terme národ és ambigu, atès que també es pot traduir per nació. Més tard s’escriu “[…] juntament amb els membres de les minories nacionals i dels grups ètnics que viuen a la República Eslovaca”.
[43]	Aquesta llei va determinar que l’eslovac era la llengua oficial, tot i que permetia l’ús del txec en els contactes oficials i de les llengües minoritàries als municipis on les minories constituïen almenys un 20% de la població. Malgrat això, el personal dels organismes de l’administració estatal i del govern local no tenien l’obligació de conèixer ni utilitzar cap llengua minoritària, i tots els documents públics s’havien d’emetre únicament en la llengua oficial. Font: http://www.ecmi.de/doc/download/working_paper_8.pdf
[44]	http://www.ecmi.de/doc/download/working_paper_8.pdf, p. 26.
[45]	http://www.hhrf.org/minoritiesresearch/mr11.htm
[46]	Els socis hongaresos de la coalició havien sol·licitat que s’apliqués un llindar inferior al 10%.
[47]	El llistat de municipis als que s’aplica la Llei de l’ús de les llengües minoritàries es va determinar mitjançant el Decret 221/1999, del 25 d’agost, que incloïa 656 municipis, però en canvi va excloure de l’esfera de protecció algunes ciutats amb una població pertanyent a minories superior als 100.000 habitants. Tot i això, la Comissió Europea, va considerar la promulgació de la llei com un pas positiu.
[48]	La República Eslovaca no va lliurar cap declaració. Vegeu http://conventions.coe.int/Treaty/EN/WhatYouWant.asp?NT=157&CM=8&DF=
[49]	ResCMN(2001)5, a http://cm.coe.int/stat/E/Public/2001/adopted_texts/resCMN/2001xn5.htm
[50]	Les disposicions aplicades a les llengües minoritàries d’Eslovàquia es poden consultar a http://conventions.coe.int/Treaty/EN/cadreprincipal.htm
[51]	La traducció oficial en anglès es pot trobar a http://www.htmh.hu/dokumentumok/asz-sk-e.htm
[52]	http://www.eu2002.dk/eu/default.asp?MenuElementID=5182
[53]	Informe Regular 2002 sobre els progressos de la República Txeca per a l’accés a la UE, http://europa.eu.int/comm/enlargement/report2002/cz_en.pdf
[54]	ResCMN(2002)2, a http://cm.coe.int/stat/E/Public/2002/adopted_texts/resCMN/2002xn2.htm
[55]	Informe Regular 2002 sobre els progressos d’Eslovàquia per a l’accés a la UE, http://europa.eu.int/comm/enlargement/report2002/sk_en.pdf
[56]	ResCMN(2001)5, a http://cm.coe.int/stat/E/Public/2001/adopted_texts/resCMN/2001xn5.htm