Dossier n. 12 – Cooperació transfronterera i la gestió de llengües:
El cas de la llengua luxemburguesa

Tot i que els casos de cooperació lingüística transfronterera més coneguts i reconeguts per la seva eficàcia tenen com a objecte de protecció, per norma general, alguna de les llengües oficials dels Estats Membre (pensem en el cas de la ja històrica entesa entre els estats danès i alemany amb l’objectiu de salvaguardar les llengües alemanya i danesa dins les respectives fronteres[1]), el cert és que aquest tipus de col·laboració no es limita ni s’hauria de limitar en el futur a llengües que, com en el cas de l’alemany, gaudeixen de prestigi internacional i tenen al darrere un poder polític i econòmic important.

És per això que aquest dossier pretén oferir un exemple, modest però significatiu, de cooperació lingüística transfronterera en referència a una llengua que té unes característiques sociolingüístiques peculiars: el lëtzebuergesch o luxemburguès, llengua parlada per una comunitat poc nombrosa que habita no només al Gran Ducat de Luxemburg sinó també en àrees adjacents, dins de les fronteres alemanya, francesa i belga.

En general, en l’àmbit de la cooperació transfronterera la qüestió lingüística té sovint un paper secundari. Encara més marginals són els programes transfronterers de promoció i protecció de llengües minoritzades, que si bé són previstos en tractats internacionals (l’article 14 de la Carta Europea per a les llengües regionals o minoritàries, per exemple), no han passat de declaracions de bones intencions.

En el cas de la llengua luxemburguesa, si bé no es pot considerar estrictament minoritària –per raons que explicarem més endavant–, existeixen algunes mesures transfrontereres de promoció de la llengua, específicament en el camp de l’ensenyament. Tanmateix, aquestes mesures no van tan sols dirigides al manteniment del luxemburguès enfront de les altres llengües de Luxemburg i del seu voltant, sinó que té a veure amb la necessitat de conèixer-la per part dels milers de treballadors que cada dia accedeixen al Gran Ducat per motius laborals i que es relacionen amb la població del país que parla, naturalment, la llengua pròpia.

No és aquesta, però, l’única raó per la qual el cas del Gran Ducat de Luxemburg sorprèn molt a Europa. Crida l’atenció, principalment, l’originalitat què té en el camp de la gestió de les llengües. Si bé es tracta d’un petit estat –de tan sols 2.586 km2 i uns 440.000 habitants–, compta amb tres llengües oficials: l’alemany, el francès i el luxemburguès, que es distribueixen de forma complementària diferents àmbits públics i dominis sociolingüístics.

L’explicació d’aquesta situació es pot trobar, d’una banda, en la seva situació geogràfica, ben bé com a frontissa entre el món romànic i el germànic, i de l’altra en la seva història: el francès ha estat, ja des del s. XII, la llengua de la cort malgrat que l’aleshores territori del Ducat luxemburguès s’estenia molt més enllà dels límits actuals i es trobava dividit lingüísticament entre una àrea germanòfona i una altra de valona. Malgrat els successius canvis de control polític des del s. XIV fins al XVIII (dominació primer austríaca dels Habsburg, després espanyola, francesa, austríaca i finalment francesa altre cop) i desmembraments territorials (Pau dels Pirineus (1659), Congrés de Viena (1815) –pel qual es va cedir gran part del territori germanòfon a Prússia– i Tractat de Londres (1839) –mitjançant el qual va obtenir la seva independència tot i tornar a perdre part del seu territori francòfon, l’actual Província de Luxemburg a Bèlgica), al llarg dels segles, el francès ha seguit essent la llengua gairebé exclusiva de l’Administració i element de cohesió, sobretot entre les classes altes, davant algunes dominacions polítiques en principi poc procliues al manteniment d’aquesta llengua.

Pel que fa a l’alemany, val a dir que ha estat la llengua tradicionalment afavorida per les classes populars (tret potser de l’època posterior a la invasió nazi) per proximitat lingüística. Per aquesta mateixa raó, i a tall d’exemples il·lustratius, cal recordar que l’alemany ha estat juntament amb el francès la llengua amb la qual la població ha estat informada de les novetats legislatives i debats parlamentaris que els afectaven, així com també la llengua habitual dels mitjans de comunicació escrits i, sobretot, la llengua vehicular de l’ensenyament en els primers cursos. A més d’aquesta lògica proximitat lingüística, la proximitat geogràfica i les intenses relacions comercials amb Alemanya han estat fonamentals a l’hora de mantenir històricament un cert estatus d’oficialitat per a aquesta llengua.

El paper del lëtzebuergesh dins la gestió lingüística actual

El luxemburguès és una llengua germànica parlada per unes 300.000 persones a l’Estat luxemburguès i considerada tipològicament part del conjunt de parlars germànics occidentals (subgrup fràncic mosel·là), però que, per motius històrics i en part identitaris, va iniciar un procés de distinció enfront de la varietat alemanya estàndard tant en el pla purament lingüístic com en el conscient. Aquest procés va acabar de definir-se un cop acabada la segona guerra mundial i amb l’alliberament del jou nazi, que en el seu dia va voler imposar l’alemany estàndard com a única llengua.

Com que, per la seva localització en una zona de permanent confluència, el luxemburguès es troba en contacte amb les llengües romàniques, pot considerar-se, com ja hem dit abans, una llengua frontissa, una expressió del límit existent entre els contínuums romànics i germànics de les llengües indoeuropees, que durant els dos darrers segles ha anat reivindicant progressivament la seva condició com a llengua diferenciada, i de fet encara ho segueix fent. El seu desenvolupament a partir d’una varietat lingüística de l’àmbit rural autòcton ha fet que el lëtzebuergesch no sigui entès automàticament per un parlant de la varietat estàndard de l’alemany.

D’altra banda, la construcció de l’Estat luxemburguès explica el seu estatus com a llengua nacional. Tant la formació de l’Estat com la dotació d’una ortografia per mitjà del Reglament Gran-Ducal de 30 de juliol de 1999 sobre la Reforma del Sistema Oficial d’Ortografia Luxemburguesa (2)[2] diferent han incidit, com sol passar en els processos d’estandardització, en la formació d’una consciència de comunitat lingüística independent.

Tant el francès com l’alemany han funcionat, en diversa mesura, com a llengües administratives, com a vehicles de cooperació econòmica i com a llengües oficials, amb els mateixos drets i estatus establerts tant per disposicions legals com per les constitucions (1848 i 1868), des de principis del s. XIX fins acabada la segona gran guerra. La llengua luxemburguesa, des d’un punt de vista jurídic, quedava desprovista de tota funció administrativa, tot i ser el medi de comunicació habitual entre la majoria de la població. Aquest fenomen triglòssic (o de multilingüisme instrumental), que ha perdurat fins als nostres dies, s’ha caracteritzat per una certa distribució funcional complementària entre les llengües: en general, el francès ha estat, des del final de la segona guerra mundial fins a l’any 1984, l’única llengua oficial mentre que l’alemany va conservar el seu paper com a llengua de treball de facto.

Avui dia, les tres llengües tenen un ús oficial, però no un mateix estatus. Segons la Llei de Règim Lingüístic de 1984 (3), la qual deriva de l’article 29 de la Constitució de Luxemburg (1), el luxemburguès és la llengua nacional, mentre que el francès i l’alemany són també llengües d’ús administratiu i judicial, essent el francès la llengua de la legislació[3]. Com en el cas de Suïssa, la distinció entre llengües nacionals i llengües oficials té un objectiu simbòlic més que polític o jurídic i s’assembla, en altres condicions polítiques i jurídiques, al reconeixement de llengua pròpia en casos com el del català a l’Estat espanyol. En el cas de Luxemburg, l’esmena introduïda a la Constitució de 1948 atorgava al legislador la capacitat de regular en el futur el règim lingüístic, fet que va succeir l’any 1984.

L’article 1 de la Llei sobre el règim de les llengües a Luxemburg estableix que la llengua nacional d’aquest Estat és el luxemburguès. Tanmateix, degut a les ja esmentades raons històriques i socials, les llengües alemanya i francesa comparteixen amb el luxemburguès alguns dominis d’ús públic, especialment l’ús a l’Administració. Els usos públics semblen, doncs, complementar-se sense majors conflictes en altres àmbits.

Tanmateix, el luxemburguès cada cop té més presència a l’Administració i als actes públics que se’n deriven (article 3 i 4 de la Llei sobre el règim de llengües). Així, diversos textos relatius a procediments administratius poden trobar-se en luxemburguès. Poques són, però, les comunicacions entre el Govern central i les administracions locals en aquesta llengua, mentre que sí que té una presència en la comunicació entre les institucions regionals i locals, i el públic.

En altres àmbits, la presència del luxemburguès de l’any 1984 ençà ha experimentat un impuls remarcable tant a l’escola primària com en el món judicial o, en menor mesura, als mitjans de comunicació.

Luxemburg presenta, d’aquesta manera, una gestió especial de les llengües que si bé sembla regular-se a través de l’esmentada llei i les reglamentacions que se’n deriven, també pot considerar-se subjecte d’una autoregulació que fa que no es tracti d’una situació estable, sinó més aviat dinàmica. Tots els experts, d’altra banda, consideren imprescindible tenir en compte la situació d’immigració en la realitat sociolingüística de Luxemburg[4]. En aquest sentit, val a dir que gairebé el 40% de la població que viu a Luxemburg és d’origen estranger i que, d’aquests, la majoria són originaris de zones lingüísticament romàniques. Això explica, segons els experts, que la tria lingüística que hi fan sigui normalment a favor de la llengua francesa, més propera a les seves llengües i de més fàcil aprenentatge[5]. Tanmateix s’han endegat diverses iniciatives adreçades a la integració lingüística de treballadors forans a Luxemburg[6].

La llengua luxemburguesa i la cooperació transfronterera

Tal com passa amb la immensa majoria de llengües europees, amb el lëtzebuergesch ens trobem que, com ja hem comentat, els territoris on es parla ultrapassen els límits estrictes de l’Estat. Aquesta parla, que fins fa uns anys es considerava merament un dialecte fràncic-mosel·là d’arrel germànica, ha vist consolidat el seu estatus des de l’any 1984 gràcies a la seva declaració com a llengua nacional del Gran Ducat, tot i no ser reconeguda al mateix nivell en els estats que fan frontera amb Luxemburg i on també s’hi parlen altres varietats lingüístiques: específicament a la regió que envolta la ciutat d’Arlon, a la província de Luxemburg, Bèlgica; a la ciutat de Thionville i a la regió que l’envolta, a la Lorena francesa; i en àrees del land de Renània-Palatinat ( a la ciutat de Bitburg i àrees adjacents), a Alemanya.

Ateses les particularitats sociolingüístiques de la comunitat luxemburguesa, també esmentades anteriorment, i malgrat el seu estatus de llengua nacional al Gran Ducat i haver estat inclosa com a llengua elegible dins el programa de promoció educativa LINGUA juntament amb les llengües oficials de la Unió[7], no es pot amagar que, denominacions formals a banda, reuneix algunes de les característiques pròpies de les denominades “llengües minoritàries”[8].

En aquest sentit cal recordar, a més, que Luxemburg va signar l’any 1992 la Carta Europea per a les llengües regionals o minoritàries i que el luxemburguès no és considerada oficialment una llengua regional o minoritària. Després de gairebé 10 anys, l’instrument de ratificació encara no ha estat presentat al Consell d’Europa. Així doncs, i pel que fa a la possibilitat d’establir projectes de cooperació transfronterera adreçats en general a la promoció del lëtzebuergesch, no es pot invocar l’article 14 d’aquest instrument, almenys per part de l’Estat luxemburguès[9].

Molt abans de la redacció de la Carta Europea per a les llengües regionals o minoritàries, el 21 de maig de 1980, a Madrid, va restar oberta a la signatura i l’adhesió dels Estats Membre del mateix Consell d’Europa la Convenció Marc sobre Cooperació Transfronterera entre Comunitats o Autoritats Territorials (4)[10], adreçada a encoratjar i facilitar la conclusió d’acords entre regions i municipis d’una i altra banda d’una frontera, dins els límits de les seves competències. Aquests acords poden incloure tant matèries de desenvolupament regional, la protecció del medi ambient i la gestió d’infrastructures i de serveis públics, com la creació d’associacions locals transfrontereres a aquests efectes.

Justament va ser la Convenció de Madrid la que va establir-se com a base legal de l’Acord de Karlsruhe sobre Cooperació Transfronterera entre Comunitats Territorials i Organismes Públics Locals (7)[11], aprovat el 1996, entre els estats alemany, francès, luxemburguès i suís. Tot i que l’objecte de l’acord és el de promoure la cooperació entre entitats o unitats administratives locals (regions, ajuntaments, comunitats, etc.), l’instrument va haver de ser signat per part del Govern dels respectius estats en representació seva (les d’Alsàcia i Lorena en el cas de França, les dels länder de Baden-Württemberg, Renània-Palatinat i Saarland en el cas alemany i totes les del Gran Ducat de Luxemburg a través de Syvicol, el sindicat de municipis luxemburguesos). Tant en virtut de la Convenció de Madrid com del propi Acord de Karlsruhe, aquestes entitats podran establir convenis de cooperació entre elles, així com crear organismes de cooperació transfronterera amb o sense personalitat jurídica.

Des d’un punt de vista històric, geogràfic, cultural i, fins a cert punt, lingüístic, a l’àrea que comprèn aproximadament les regions que acabem d’esmentar es mantenen certs lligams que, davant el procés d’integració europea i les facilitats atorgades jurídicament per aquests i altres acords internacionals (el Tractat de Maastricht o els acords de Schengen), han propiciat iniciatives de caràcter transfronterer, que exposem més endavant. Aquestes iniciatives, tot i fonamentar-se principalment en raons comercials, també estan tenint una certa incidència en l’aspecte lingüístic. Malgrat el major pes demogràfic i la rellevància internacional que tant la llengua francesa com l’alemanya tenen, darrerement la promoció del lëtzebuergesch també està essent objecte d’atenció, degut especialment al trànsit important de persones que cada dia creuen la frontera per anar a treballar a Luxemburg, on aquesta llengua té, lògicament, una gran presència social entre la població autòctona, i també per la conseqüent utilitat per als qui vénen de fora[12].

Així, la cooperació sobretot comercial entre els territoris que envolten el Gran Ducat i les seves administracions és una realitat des de fa dècades. Aquesta circumstància va propiciar la consolidació d’una entitat, en principi ni política ni oficial, coneguda com la Grande Région[13] (o Grossregion). Actualment aquesta entitat inclou diverses administracions –els länder alemanys de Saarland i Renània-Palatinat, la regió francesa de Lorena, la Comunitat germanòfona i la Valònia-Comunitat francesa de Bèlgica i el Gran Ducat de Luxemburg– i té l’objectiu de constituir-se en model pel que fa a la cooperació transfronterera i incidir en la nova estructuració de la realitat socioeconòmica europea. Cal destacar que la població total de la Gran Regió supera els onze milions de persones.

La Grande Région ja va a adquirir trets d’oficialitat a partir dels anys 80 per mitjà de l’establiment d’entitats jurídiques pròpies i del desenvolupament de la representació institucional de les diverses administracions. En aquest sentit cal esmentar, per exemple, la creació, a partir de l’any 1986, d’un Consell Parlamentari Interregional[14], la celebració periòdica de cimeres, la constitució de comissions regionals així com la participació en successius programes europeus de cooperació transfronterera i interregional (INTERREG), emmarcat en el marc dels Fons Europeus de Desenvolupament Regional (FEDER)[15].

En relació més directa amb el tema que ens ocupa –cooperació transfronterera en matèria de promoció de llengües minoritàries– cal destacar la creació l’any 1988 de la primera COMREGIO, la comunitat de treball de bona part dels municipis[8] que es troben dins de la Gran Regió[16]. L’any 1995, poc abans de la signatura de l’esmentat Acord de Karlsruhe (1996), aquesta comunitat es converteix en l’actual EUREGIO SaarLoorLuxRhin[17], una associació sense ànim de lucre de dret luxemburguès que agrupa 36 municipis[18] de les regions (o länder en el cas d’Alemanya) de Saarland, Renània-Palatinat, Lorena i Luxemburg (els membres de Bèlgica en resten fora en tant que aquest Estat no és part dels acords citats). Els seus objectius i les seves activitats se centren sobretot en la creació d’un espai transfronterer de cooperació i de defensa dels interessos comuns. La signatura per part de França, Alemanya i Luxemburg de l’Acord de Karlsruhe va permetre el desenvolupament de nous instruments legals que van fer possible ampliar el camp d’aplicació d’EUREGIO.

A partir de l’any 1997, finalment, EUREGIO ha proporcionat el marc que permet l’organització, en col·laboració amb el Ministeri d’Educació Nacional, Formació Professional i Esports de Luxemburg[19], d’una sèrie de cursos de llengua luxemburguesa per a adults. El marc legal per a aquestes accions segueix essent l’Acord de Karlsruhe, el qual permet, per exemple, la signatura de convenis-model, com els que publiquem en aquest dossier (Conveni per a la realització de cursos de llengua luxemburguesa a Lorena (8) i al land de Saarland (9)), entre aquest ministeri luxemburguès (a través del Syvicol –atès que els municipis no poden signar convenis amb cap ministeri estranger–) i les autoritats municipals o regionals respectives dins d’Alemanya com de França. La realització d’aquests cursos de llengua luxemburguesa, doncs, es preveu per a 8 municipis de la Lorena i 7 dels länder alemanys de Saarland i Renània-Palatinat durant l’actual curs 2002/03 (2334 persones van prendre part d’aquests cursos durant el curs 2001/02).

El funcionament d’aquest acord comporta la coordinació d’activitats. En aquest cas, el Ministeri luxemburguès d’Educació Nacional, Formació Professional i Esports s’encarrega d’enviar els mestres als centres en qüestió i de pagar-los el sou, mentre que els organitzadors locals es responsabilitzen de la gestió, de la coordinació dels alumnes i del material didàctic. En el cas de França i per motiu de la també històrica centralització del seu sistema educatiu, de moment aquests tipus de col·laboracions han esdevingut més complicades. Tanmateix, i a banda dels cursos semioficials que hem descrit (els que es realitzen a Lorena), el Ministeri d’Educació francès –a través del seus servei de formació contínua GRETA– també organitza cursos de luxemburguès per a adults[20]. Es preveu, però, que ben aviat es generin més marcs de col·laboració a aquests efectes.

Pel que fa a Bèlgica, la situació és més complicada atesa la manca de reconeixement explícit de la comunitat luxemburguesa com a minoria nacional i lingüística, a més del fet que aquest Estat no és signatari de l’Acord de Karlsruhe[21]. Tanmateix, l’acord cultural signat entre Bèlgica i Luxemburg l’any 1999[22] ha permès que es duguin a terme iniciatives privades i a nivell universitari. Així, la Universitat de Namur[23] acaba de fer públics uns cursos de llengua i cultura luxemburguesa a partir del proper mes de febrer[24].

Ara per ara l’avaluació dels cursos de llengua luxemburguesa és molt positiva, tant com a formació com per l’expectativa que ha creat al voltant de la possibilitat d’actuacions conjuntes i coordinades. Per això es preveu que continuïn i que s’hi afegeixin altres iniciatives més enllà de l’educació per a adults[25]. A Europa es disposa del marc legal i el recolzament polític a l’actuació transfronterera. Cal potser mirar petits exemples com el que hem intentat descriure per comprendre que no tant sols són mesures d’actuació eficaces, sinó també eines importants per a la supervivència de les llengües i per a les estratègies d’actuació que encara es poden explorar i de les quals es pot treure profit.

_________________

[1]	L’informe del Consell d’Europa “Examples of good practice of transfrontier co-operation concerning members of ethnic groups residing on the territory of several states” (1995) exposa alguns altres casos interessants, especialment els relatius a la presència de llengües de minories d’un estat en altre estat (el croat d’Àustria; l’alemany i el francès d’Itàlia; el suec de Finlàndia, etc.).
[2]	La darrera proposta ortogràfica oficialment reconeguda data tan sols de 1999. La primera, però, és de 1850 i n’hi ha hagut d’altres de posteriors (per exemple, el Decret ministerial del 5 de juny de 1946, la proposta del qual no va tenir èxit entre la població).
[3]	Tot seguint la nostra definició de llengua oficial, la que estableix que una llengua té aquest estatus quan dóna validesa jurídica als textos que produeix, hom pot considerar que el francès és la llengua oficial a Luxemburg.
[4]	Segons un informe recent d’Eurydice, el 62 % de la població de Luxemburg té com a primera llengua el luxemburguès: http://www.eurydice.org/Documents/FLT/Fr/FLTFRcover1.pdf
[5]	“Partageant des frontières communes avec la Belgique, la France et l'Allemagne, le Luxembourg est en contact avec le français et l'allemand, voire le néerlandais. Si l'on en croit des études récentes, la dynamique des langues jouerait lentement en faveur du français, notamment du fait de la forte immigration majoritairement d'origine «romane» (Italiens, Espagnols, Portugais et Français ou Belges francophones) qui préfère s'intégrer par l'usage du français plutôt que de l'allemand, alors que le luxembourgeois reste réservé à l'usage des seuls «autochtones de souche». LECLERC, Jacques. «Luxembourg Grossherzogtum Luxemburg » dans L’aménagement linguistique dans le monde, Québec, TLFQ, Université Laval, 9 d’octubre de 2002, [http://www.tlfq.ulaval.ca/axl/europe/danemark.htm], ( 17 d’octubre 2002).
[6]	http://www.projet-moien.lu/
[7]	http://europa.eu.int/comm/education/languages/actions/lingua2.html La llengua luxemburguesa no es pot considerar llengua oficial de la Unió ja que no és llengua dels tractats. Decisió del Consell de la Unió Europea per la qual s'adapten els instruments relatius a l'adhesió dels nous Estats membres a la Unió Europea, de l’1 de gener de 1995.
[8]	La seva inclusió en el grup de llengües minoritàries o menys difoses de la Unió Europea es reflecteix en la seva presència en diversos informes encarregats per les institucions europees, com per exemple el EUROMOSAIC (de la Comissió Europea, DG22) i l’informe “The European Union And Lesser-Used Languages”, encarregat pel Parlament Europeu l’any passat. Tanmateix, el seu alt grau de coneixement per part de la població de Luxemburg fa que aquesta consideració hagi estat moltes vegades qüestionada.
[9]	La Resolució 232(1992) de la Conferència dels Poders Regionals i Locals d’Europa (CLRAE) sobre autonomia, minories, nacionalismes i Unió Europea defineix l’aproximació de la Carta Europea en matèria de cooperació transfronterera.
[10]	http://conventions.coeint/Treaty/EN/CadreListeTraites.htm
[11]	http://www.etat.lu/MAT/accord.htm Per a més informació sobre l’acord: http://www.geneve.ch/DicoTrans/LettreA/acc_karl.asp
[12]	D’acord amb l’STATEC (http://statec.gouvernement.lu/html_en/), unes 97.000 persones: 51.800 des de França, 26.700 des de Bèlgica i 18.800 des d’Alemanya.
[13]	http://www.grande-region.net/
[14]	http://www.grande-region.net/fr/coll_pol/index_BC22747FB0C04C6A8DE2952F76B831C7.html
[15]	http://www.grande-region.net/fr/coop_eur/index.html
[16]	n. del t.: en aquest cas traduïm per municipis diverses entitats administratives: collectivité territoriale, association communale...
[17]	http://www.grande-region.net/fr/coll_pol/index_AC69A561F77E40B3A4592340643B4D1B.html
[18]	http://www.euregio.lu/euregio.lu/html_fr/nos_membres/index.html
[19]	http://www.men.lu/
[20]	http://www.ac-nancy-metz.fr/DAFCO/actus/artinfos_continue/num_2/nu2_p7.htm
[21]	http://www.alas.be/cours.htm
[22]	http://etat.lu/CE/html/45087.htm
[23]	http://www.alas.be/chairelux.htm
[24]	Les universitats de Trier (Alemanya) i Sheffield (Regne Unit) també ofereixen estudis de luxemburguès.
[25]	Vegeu, per exemple, el projecte “apprendre sans frontières” (http://www.lernenohnegrenzen.lu/frameset.html) entre ajuntaments de Luxemburg i alemanys. S’espera que properament també s’hi adhereixin membres francesos.